dimarts, 27 d’octubre de 2015

Un tramvia anomenat internet

Fa anys (molts anys), passejant pel poble, algú va dir: “Aquí hi viu un noi que està en cadira de rodes, i que passa tot el seu temps dedicant-se a fer coses amb el seu ordinador.” En aquell moment els ordinadors no eren gaire comuns, internet no existia. I aquella persona va continuar: “Si jo em quedés impedit, em penso que també em llançaria als ordinadors.”

Llavors, que aquell noi impedit es tanqués a casa per entretenir-se amb un ordinador –i no amb la tele, per exemple-, era tan estrany com aquells adolescents japonesos que es tanquen a la seva habitació, i no en surten durant anys. Això encara que estigués impedit, i que per tant tingués una bona raó per no sortir de casa.

Me n’he recordat aquests dies que he estat sense connexió a internet. Avui en dia, sense connexió a internet l’ordinador sol serveix de ben poc. És com si li manqués alguna cosa, i se’ns dubte li manca alguna cosa.

Van ser curiosament premonitòries aquelles paraules: “Em llançaria als ordinadors”, com si això fos la darrera cosa desesperada a fer només en cas d’absoluta necessitat.

I ara, en canvi, tots ens hem “llençat als ordinadors”.

És ben bé que el futur no el veus a venir fins que t’ha atropellat. (I no ho dic només metafòricament).


3 comentaris:

Pons ha dit...

ja, t'imagines haver nascut en una època anterior? Quan de talent que hauria perdut la humanitat si el meu blog no hagués vist mai la llum! :P

Pons ha dit...

ja, t'imagines haver nascut en una època anterior? Quan de talent que hauria perdut la humanitat si el meu blog no hagués vist mai la llum! :P

Clarissa ha dit...

Segur que el teu talent hagués sortit a relluir d'una manera o altra, Pons, encara que no hi hagués internet!

(Per cert, he somrigut molt amb tots els teus post de la castanyada, els panellets i els moniatos.)

En quan a sentir-me d'una època anterior... em sento de l'edat de pedra! Crec que tot va molt ràpid, massa.