dijous, 22 d’octubre del 2015

Els dies sense internet

Em pensava que aquests dies sense internet me’n recordaria de com era la vida quan no existia internet. Però no me n’he recordat de res especial o especialment destacable. Abans aquest desig difús de voler tenir connexió i no poder tenir-la era una frustració que no existia, i bé que es vivia i bé que no ho trobàvem a faltar. Ni ens podíem imaginar què era sentir-nos frustrats per no poder tenir internet. Només he recordat que ara tenir internet es considera un dret humà, i que una finestra d’ordinador amb connexió és la clau d’accés a tot, és una finestra oberta al món, i que ja no puc viure sense. Ja ho diuen: el passat és un país estranger, allí les coses es fan d’una altra manera. Ara, avui en dia, l’accés a internet és la clau de volta d’accés a tot. Poder navegar per internet et fa sentir existent. Aquest dies sense internet també he existit, però en blanc i negre, sense relleu. Existir amb connexió a internet és existir en colors, és existir en relleu, és existir. És tenir el poder, és estar connectat, és tenir totes les possibilitats. Per mi significa escoltar i ser escoltada (el blog), i sobretot significa poder escoltar tota mena de música, i significa engegar l’ordinador amb aquella il·lusió... Abans no existia l’internet ni existia la frustració de no tenir connexió a internet... i també vivíem, i no ho trobàvem a faltar, i també escoltàvem música, i també somrèiem (de vegades)... Però... qui se’n recorda? I, qui ho troba a faltar? I, qui hi voldria tornar? Amb internet la solitud és molt més entretinguda...