Segurament heu sentit parlar de les ordalies
medievals: per defensar la seva causa, algú es veu obligat a passar una prova
terrible, com per exemple engrapar un ferro roent. Si en surt viu, o la prova
no li deixa seqüeles, vol dir que déu està a favor seu i la seva causa triomfa
i és tinguda per vertadera. És el judici de déu.
També deveu haver sentit que, quan s’enfrontaven
dos cavallers en torneig singular, el que guanyava podia presumir de tenir el
favor diví, per ell i per la seva causa –i per la seva dama-, i la raó. Era el
judici de déu.
Què endarrerits que estaven a l’època
medieval, oi? Què primitius!
Fixeu-vos en el futbol. Com va dir una vegada
un, qui guanya sembla que tingui raó. Ras i curt: qui guanya té raó. Qui venç
convenç, sempre, en aquest casos futbolístics d’audiències massificades. No
serien els resultats dels partits de futbol dels equips importants com una mena
de judici diví? (Els que guanyen sempre són els més guapos, sexies i
atractius... Es tornen més alts i glamurosos encara que siguin baixets i
pagesots...) És què el resultat d’un enfrontament important no dóna o treu la
raó segons un equip guanyi o perdi?
Què endarrerits que estaven a l’època
medieval!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada