dissabte, 26 de juliol de 2014

De contes i de novel·les

Per què sempre ens sembla més important l’haver escrit una novel·la que l’haver escrit un recull de contes?

Quan vaig llegir que James Joyce només havia pogut escriure el seu famós l’Ulisses (una novel·la que no he llegit, però de la que he sentit a parlar moltíssim), després d’haver escrit els contes recollits a Dublinesos (contes que sí que vaig llegir ja fa temps, i que en aquell moment em van impressionar molt, encara que ara gairebé no els recordi), em va semblar –em vaig quedar amb la idea- que per aprendre a escriure una novel·la s’havia de començar per saber escriure contes... [Ja sé que pensat fredament és una bestiesa, però a mi em renten molt el cervell aquestes coses.]

Per això hi va haver un temps en el què el meu afany era escriure contes (no contes per infants, sinó contes), com una mena de preparació o pràctica de cares a escriure un dia una novel·la... o més d’una.

Em sembla que no anava per bon camí. Que un conte –en teoria- sigui més curt que una novel·la, no vol pas dir (malauradament!) que sigui més fàcil d’escriure... o que sigui més fàcil fer-lo bo, ja no ben escrit, sinó rodó com a conte... Per mi, com més llarg és un text de ficció més bé es poden desenvolupar certes coses...

Des que hi ha això d’internet, pel que he llegit aquí i allà, respecto més el conte en si, ja no el veig només com a preparació per escriure una bona novel·la. Veig que hi ha escriptors de contes molt bons pels quals el conte es suficient per ell mateix, i no un vehicle per preparar-se per escriure una bona novel·la... i, a més, n’he llegit algun que altre més que els que havia llegit llavors... Tampoc gaires, perquè el conte és una cosa que em costa de llegir: l’esforç que s’ha de fer per entrar en un conte, pel curt que és, em sembla que no val tan la pena com l’esforç que s’ha de fer per entrar en una novel·la, que dura molt més. Vull dir que un conte, un cop començat i “captat”, s’acaba de seguida... I ja has de fer l’esforç per “captar” el següent... En canvi una novel·la t’entreté més estona un cop fet l’esforç d’entrar-hi.

I aquí em ve al cap la idea de... si jo sempre he estat més lectora de novel·les que de contes... si els contes haig de fer un esforç suplementari per posar-me a llegir-los... si mai no he apreciat del tot el gènere “conte” (encara que n’hagi llegit alguns i no em semblin pas un gènere menor: vegis Txèjov o Cortázar)... Per què nassos volia escriure contes?! Això és com si algú a qui només li agrada caminar es volgués dedicar a l’escalada... Escriure contes és difícil i exigent i t’hi has de posar amb tot els respectes pel gènere, no considerant-lo el “parent poc agraciat” de la novel·la...

Per això, pel respecte que ara tinc al gènere “conte”, ara sé que no intentaré escriure’n cap més. Novel·les no ho sé, però contes, o recull de contes, segur que no... Com deia l’Elvis, no tornaré a gravar una cançó en la que no cregui... Jo no tornaré a escriure en un gènere en el que no cregui... I això no perquè pensi que el gènere conte sigui poc important, precisament.