Per què sempre ens
sembla més important l’haver escrit una novel·la que l’haver escrit un recull
de contes?
Quan vaig llegir
que James Joyce només havia pogut escriure el seu famós l’Ulisses (una
novel·la que no he llegit, però de la que he sentit a parlar moltíssim),
després d’haver escrit els contes recollits a Dublinesos (contes que sí
que vaig llegir ja fa temps, i que en aquell moment em van impressionar molt,
encara que ara gairebé no els recordi), em va semblar –em vaig quedar amb la
idea- que per aprendre a escriure una novel·la s’havia de començar per saber
escriure contes... [Ja sé que pensat fredament és una bestiesa, però a mi em
renten molt el cervell aquestes coses.]
Per això hi va
haver un temps en el què el meu afany era escriure contes (no contes per
infants, sinó contes), com una mena de preparació o pràctica de cares a
escriure un dia una novel·la... o més d’una.
Em sembla que no
anava per bon camí. Que un conte –en teoria- sigui més curt que una novel·la,
no vol pas dir (malauradament!) que sigui més fàcil d’escriure... o que sigui
més fàcil fer-lo bo, ja no ben escrit, sinó rodó com a conte... Per mi, com més
llarg és un text de ficció més bé es poden desenvolupar certes coses...
Des que hi ha això
d’internet, pel que he llegit aquí i allà, respecto més el conte en si, ja no
el veig només com a preparació per escriure una bona novel·la. Veig que hi ha
escriptors de contes molt bons pels quals el conte es suficient per ell mateix,
i no un vehicle per preparar-se per escriure una bona novel·la... i, a més,
n’he llegit algun que altre més que els que havia llegit llavors... Tampoc
gaires, perquè el conte és una cosa que em costa de llegir: l’esforç que s’ha
de fer per entrar en un conte, pel curt que és, em sembla que no val tan la
pena com l’esforç que s’ha de fer per entrar en una novel·la, que dura molt
més. Vull dir que un conte, un cop començat i “captat”, s’acaba de seguida... I
ja has de fer l’esforç per “captar” el següent... En canvi una novel·la
t’entreté més estona un cop fet l’esforç d’entrar-hi.
I aquí em ve al cap
la idea de... si jo sempre he estat més lectora de novel·les que de contes...
si els contes haig de fer un esforç suplementari per posar-me a llegir-los...
si mai no he apreciat del tot el gènere “conte” (encara que n’hagi llegit
alguns i no em semblin pas un gènere menor: vegis Txèjov o Cortázar)... Per què
nassos volia escriure contes?! Això és com si algú a qui només li agrada
caminar es volgués dedicar a l’escalada... Escriure contes és difícil i exigent
i t’hi has de posar amb tot els respectes pel gènere, no considerant-lo el
“parent poc agraciat” de la novel·la...
Per això, pel
respecte que ara tinc al gènere “conte”, ara sé que no intentaré escriure’n cap
més. Novel·les no ho sé, però contes, o recull de contes, segur que no... Com
deia l’Elvis, no tornaré a gravar una cançó en la que no cregui... Jo no
tornaré a escriure en un gènere en el que no cregui... I això no perquè pensi
que el gènere conte sigui poc important, precisament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada