dissabte, 6 de juny de 2015

Prunes i perdius

He rellegit d’una revolada Una cambra pròpia, de Virginia Woolf.

Gran llibre d’obligada lectura per a tot aquell/a qui vulgui escriure, sigui home o dona.

El llibre està molt bé, estic d’acord amb tot, però hi ha un petit detall sense importància que m’agradaria comentar:

* * *

És això que a Oxbridge mengen perdius, i a la universitat per a dones, prunes. El què en aquell temps era un clar símptoma d’opulència i misèria, respectivament, avui en dia seria pres per dolent per a la salut i per a saníssim, també respectivament: “de grans sopars n’estan plens els fossars”.

Als estudiants d’Oxbridge les perdius potser els fan pensar més bé, però segur que els comensals estan plens d’àcid úric, sucre i colesterol. Amb l’àpat de l’altra universitat, en canvi, no hi ha aquest perill: és frugal i ple de fibra i vitamines; com ha de ser un sopar –un àpat-, és a dir, sa, poc carregat. (S’ha de sopar com un captaire, diuen).

(Les coses han canviat molt des d’aquella època. De la mateixa manera que abans els metges receptaven repòs i bons aliments, ara recepten caminar i no menjar gaire).

Ara el luxe no serien les perdius, precisament. Ara el luxe serien unes prunes ecològiques. Però ja us podeu imaginar a quin menjador les servirien; en això no s’ha canviat tant.

* * *

Això de les prunes i les perdius és una figura que va servir l’escriptora per exemplificar que qui té el poder és la societat patriarcal. I això, malgrat el “políticament correcte” i les quotes, no ha canviat; potser una mica en les formes, però no en el fons.

L’admiro moltíssim per tal i com està argumentat i per les imatges tan genials que fa servir. Aquest llibre té el què jo en dic “la guspira” de Virginia Woolf.


No hi ha excusa per a no gaudir-lo, no només com a aprenents d’escriptor, sinó simplement com a lectors.