He rellegit d’una
revolada Una cambra pròpia, de Virginia Woolf.
Gran llibre
d’obligada lectura per a tot aquell/a qui vulgui escriure, sigui home o dona.
El llibre està molt
bé, estic d’acord amb tot, però hi ha un petit detall sense importància que
m’agradaria comentar:
* * *
És això que a
Oxbridge mengen perdius, i a la universitat per a dones, prunes. El què en
aquell temps era un clar símptoma d’opulència i misèria, respectivament, avui
en dia seria pres per dolent per a la salut i per a saníssim, també
respectivament: “de grans sopars n’estan plens els fossars”.
Als estudiants
d’Oxbridge les perdius potser els fan pensar més bé, però segur que els
comensals estan plens d’àcid úric, sucre i colesterol. Amb l’àpat de l’altra
universitat, en canvi, no hi ha aquest perill: és frugal i ple de fibra i
vitamines; com ha de ser un sopar –un àpat-, és a dir, sa, poc carregat. (S’ha
de sopar com un captaire, diuen).
(Les coses han
canviat molt des d’aquella època. De la mateixa manera que abans els metges
receptaven repòs i bons aliments, ara recepten caminar i no menjar gaire).
Ara el luxe no
serien les perdius, precisament. Ara el luxe serien unes prunes ecològiques.
Però ja us podeu imaginar a quin menjador les servirien; en això no s’ha
canviat tant.
* * *
Això de les prunes
i les perdius és una figura que va servir l’escriptora per exemplificar que qui
té el poder és la societat patriarcal. I això, malgrat el “políticament
correcte” i les quotes, no ha canviat; potser una mica en les formes, però no
en el fons.
L’admiro moltíssim
per tal i com està argumentat i per les imatges tan genials que fa servir.
Aquest llibre té el què jo en dic “la guspira” de Virginia Woolf.
No hi ha excusa per
a no gaudir-lo, no només com a aprenents d’escriptor, sinó simplement com a
lectors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada