Me’n recordo que a
la primera tongada de “triunfitos”, una vegada que els tenien a tots asseguts escoltant
als productors del programa a la sala gran, una de les productores del programa
(la que sempre assumia el rol de “policia dolent”), doncs aquesta senyora els
renyava profusament perquè, segons ella, es volien dedicar a cantar... però:
“escoltaven poca música”. (...?!)
Vaig trobar fora de
lloc que els renyessin amb tanta desproporció per “escoltar poca música”
(pobrets!), com si ells haguessin estat allí escollits per res què tingués a
veure amb la música!
Si eren allà
asseguts era perquè quedaven bé sortint per la tele, perquè tenien “telegènia”,
que es diu; perquè els productors sabien que en un moment concret esclatarien,
plorarien o proporcionarien espectacle... No per res que tingués a veure amb
cantar bé, precisament, i molt menys amb al música.
(No dic que tenir
telegènia sigui dolent. Només dic que no té res a veure amb cantar bé, o amb la
música...).
La música, o
s’escolta per gust o no s’escolta, no sé com dir-ho... No es pot acusar a algú
“d’escoltar poca música”... (...!)
El retreien que no
escoltaven música com es podria retreure a algú que no té llengua que sigui
mut. Tot per proporcionar espectacle de retrets, que això sí que té audiència.
De la mateixa
manera que ara es veu que fan concursos de cuina en què els concursants ploren
o es discuteixen (i aquest és l’espectacle, veure’ls perdre els papers, no
veure’ls cuinar), i que plorar per la tele no té res a veure amb la cuina,
posar en evidència
els limitats horitzons musicals d’uns concursants, que no cantants, - i molt
menys músics, i això ho dic amb el màxim respecte-, i que a més ells mateixos
havien escollit, tampoc tenia res a
veure amb la música... i sí amb l’espectacle televisiu i fenomen social...
* * *
Em sembla que
aquell programa (aquella primera temporada, com a mínim, la resta ja no), ens
va confondre molt a tots plegats... Respecte a què és “la música”,
precisament...
Ho dic perquè a mi
també em van enredar. Jo també m’ho vaig creure, i m’hi vaig entusiasmar... Em
vaig entusiasmar per una cosa que era un no-res, com més tard s’ha vist.
Jo vaig picar
perquè en aquella època estava baixa de moral. Necessitava creure en alguna
cosa... La música semblava una bona cosa en la què creure... Si allò hagués
estat de debò música...
* * *
Ara m’estimo més no
mirar la tele, en part per això, perquè la tele va aconseguir que m’entusiasmés
amb una cosa que no tenia cap valor...
Però, si ara me
n’adono, és perquè ara sí que he escoltat molta més música...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada