Des que vaig saber
que existien (no recordo quan, però ja a molt temps), sempre havia volgut
llegir El arco y la lira i Los hijos del limo, d’Octavio Paz. Eren
uns títols que m’atreien moltíssim, i també l’autor, però no m’imaginava que un
cop els llegís m’arribarien a impressionar tant.
Finalment, els he
llegits (és una lectura difícil), i, renoi, què bé que escriu aquest home! I
com verbalitza les difuses idees del què és posar una ocurrència per escrit...
Ho fa amb la subtilesa d’un tallador de lents... Sap dels misteris de la
creació!
És, potser, un dels
pocs autors dels que he llegit que aconsegueix anar fins al final del camí del
què els éssers humans coneixem sobre el què és “crear”.
(En aquesta llista
jo només sóc capaç d’incloure-hi a Mircea Eliade – canviant “crear” per
“creure”-, i a Roberto Calasso. No conec a més autors que arribin fins al final
d’aquest camí . – Tot i que segurament n’hi ha d’haver més que jo no conec-.)
Ja no es pot saber
més, o explicar més, sobre el misteri del què és crear, sense entrar en
terrenys pantanosos, per poc científics. És un consol saber que tots tres
autors arriben més o menys allà mateix, a la mateixa idea... difusa i tímida...
però a la mateixa idea. O això em sembla. Tampoc sóc ningú per tenir certeses
absolutes.
Octavio Paz em
genera enveja, ràbia, rendida admiració per poder escriure d’aquesta manera, per saber tot això i poder
expressar-ho així.
Com deu haver llegit aquest home, amb
desesperació! I com deu haver escrit, amb repatanieria! Es nota que els sentit
de la seva vida és poder escriure així, i això. Això sí que és caminar per que
jo anomenaria el caminet de “l’escriptura absoluta”. Qui sapigués tot això! Qui
hagués llegit tant! Qui en sabés, d’escriure així!
* * *
Per a tot aquell/a
qui vulgui (o pretengui) SABER de poesia, la lectura dels llibres El arco y
la lira, i Los hijos del limo (que jo he llegit reunits en el volum
de les obres completes La casa de la presencia), és obligatòria,
imprescindible. (Però absolutament obligatòria, afegiria jo. Ningú pot
pretendre que sap res de poesia si no ha llegit aquests dos llibres. On era jo
fins ara? Als llims!).
Ara que està tan de
moda aquest concepte, aquest llibre seria el què jo anomenaria “informació
privilegiada”. Informació privilegiada sobre poemes, poetes, poesia... I sobre
la màgia de crear.
* * *
En llegir-lo em
sento “inspirada”, “exaltada”, necessito escriure. La substància rabassa el dic.
I jo em pregunto... com? Com s’arriba a escriure una cosa així?!
* * *
Aquest llibre fa
que em pregunti...
...què és un poema
per a mi?
Per a mi un poema
és una experiència estètica que transcendeix la vulgaritat del què és capaç
d’apreciar “la massa”...
...i, la
inspiració, què és?
Per a mi, la
inspiració és allò que et fa estar uns instants en silenci abans de llançar-te
com un falcó damunt el foli en blanc.
* * *
Una petita i subtil
contradicció en els textos O.P.... (gairebé no m’atreveixo...):
...el poema ha de
ser rodó i perfecte com una esfera...
...la pena a
l’infern és interminable i monòtona com un cercle...
La mateixa figura
circular per a expressar el millor i el pitjor.
Els extrems
s’encalcen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada