diumenge, 14 de juny de 2015

Informació privilegiada

Des que vaig saber que existien (no recordo quan, però ja a molt temps), sempre havia volgut llegir El arco y la lira i Los hijos del limo, d’Octavio Paz. Eren uns títols que m’atreien moltíssim, i també l’autor, però no m’imaginava que un cop els llegís m’arribarien a impressionar tant.

Finalment, els he llegits (és una lectura difícil), i, renoi, què bé que escriu aquest home! I com verbalitza les difuses idees del què és posar una ocurrència per escrit... Ho fa amb la subtilesa d’un tallador de lents... Sap dels misteris de la creació!

És, potser, un dels pocs autors dels que he llegit que aconsegueix anar fins al final del camí del què els éssers humans coneixem sobre el què és “crear”.

(En aquesta llista jo només sóc capaç d’incloure-hi a Mircea Eliade – canviant “crear” per “creure”-, i a Roberto Calasso. No conec a més autors que arribin fins al final d’aquest camí . – Tot i que segurament n’hi ha d’haver més que jo no conec-.)

Ja no es pot saber més, o explicar més, sobre el misteri del què és crear, sense entrar en terrenys pantanosos, per poc científics. És un consol saber que tots tres autors arriben més o menys allà mateix, a la mateixa idea... difusa i tímida... però a la mateixa idea. O això em sembla. Tampoc sóc ningú per tenir certeses absolutes.

Octavio Paz em genera enveja, ràbia, rendida admiració per poder  escriure d’aquesta manera, per saber tot això i poder expressar-ho així.

Com deu haver llegit aquest home, amb desesperació! I com deu haver escrit, amb repatanieria! Es nota que els sentit de la seva vida és poder escriure així, i això. Això sí que és caminar per que jo anomenaria el caminet de “l’escriptura absoluta”. Qui sapigués tot això! Qui hagués llegit tant! Qui en sabés, d’escriure així!

* * *

Per a tot aquell/a qui vulgui (o pretengui) SABER de poesia, la lectura dels llibres El arco y la lira, i Los hijos del limo (que jo he llegit reunits en el volum de les obres completes La casa de la presencia), és obligatòria, imprescindible. (Però absolutament obligatòria, afegiria jo. Ningú pot pretendre que sap res de poesia si no ha llegit aquests dos llibres. On era jo fins ara? Als llims!).

Ara que està tan de moda aquest concepte, aquest llibre seria el què jo anomenaria “informació privilegiada”. Informació privilegiada sobre poemes, poetes, poesia... I sobre la màgia de crear.

* * *

En llegir-lo em sento “inspirada”, “exaltada”, necessito escriure. La substància rabassa el dic. I jo em pregunto... com? Com s’arriba a escriure una cosa així?!

* * *

Aquest llibre fa que em pregunti...

...què és un poema per a mi?

Per a mi un poema és una experiència estètica que transcendeix la vulgaritat del què és capaç d’apreciar “la massa”...

...i, la inspiració, què és?

Per a mi, la inspiració és allò que et fa estar uns instants en silenci abans de llançar-te com un falcó damunt el foli en blanc.

* * *

Una petita i subtil contradicció en els textos O.P.... (gairebé no m’atreveixo...):

...el poema ha de ser rodó i perfecte com una esfera...

...la pena a l’infern és interminable i monòtona com un cercle...

La mateixa figura circular per a expressar el millor i el pitjor.

Els extrems s’encalcen.