dijous, 16 de juliol de 2015

La síndrome d’Stendhal

No podia acabar de parlar d’aquest llibre: Roma, Nápoles y Florencia, i no mencionar la síndrome d’Stendhal. La famosa síndrome d’Stendhal. (Que és per això que és conegut aquest llibre, i una de les raons per les que jo volia llegir-lo a priori).

La síndrome d’Stendhal es produeix quan el gaudi de la bellesa artística ens pot portar fins al malestar físic. (O a una impressió física molt forta).

O sigui, en altres paraules, que quan veient un quadre molt bell t’arribes a marejar, això és la síndrome d’Stendhal.

* * *

Voldria que es tingués en compte que, quan Stendhal va experimentar això, fa dos-cents anys, a Florencia (per altra part una de les ciutats més boniques del món), no hi havia ni tele, ni mòbils, ni mitjans de comunicació de masses.

També voldria que es tingués en compte que Stendhal s’agafava l’art molt seriosament, que era una ment creativa, i que més tard esdevindria un artista de primera magnitud. Que la llavor artística del fresc que va veure va caure, dins el seu cap, en terreny abonat, vaja.

Admirar l’art era una experiència que l’importava, que significava alguna cosa (mooolt) per ell; no com aquell qui mira les diapositives de l’excursió a Torredembarra del cunyat de la portera d’un nebot segon.

* * *

Però, a una persona d’ara, jo, per exemple, li podria passar? Em passaria, a mi, una cosa així?

Tampoc sé se ningú a qui li hagi passat, no sé de ningú, al món real, que ho hagi experimentat. No d’aquesta manera i amb aquesta intensitat, com a mínim.

Per la majoria de persones reals del món real que conec l’art és “avorrit”, i no és res capaç de transportar-los, (i molt menys a un altre món). Per ells, els museus són llocs agradables per fer una bacaineta i descansar del cansament del viatge turístic, per seure i reposar una mica de tant anar amunt i avall amb gorra i pantalons curts.

* * *

Moltes persones recorren quilòmetres, creuen països, travessen continents, per anar a veure quadres, estàtues, monuments... i això està molt bé... però... els veuen realment? Què veuen realment?

O només hi fan una ullada de cinc minutets per poder dir que hi han estat, s’hi fan una foto, i tornen sense haver-se assabentat de res “artístic”? (Beyle hi ha va anar moltes vegades, a admirar els seus quadres!)

Potser les construccions els hagin impressionat realment (els edificis, els monuments, potser són el que més s’apreciaria sense formació artística; quadres, frescos i estàtues potser costaria més), però, a cinc minutets per monument, no es pot pas experimentar cap síndrome de res, em sembla.

També em sembla que la velocitat del món actual, tan ansiós sempre de novetats, flueix en contra de l’apreciació tranquil·la d’una obra d’art. El mandat és que s’ha de veure com més coses millor, i no s’ha de perdre gaire el temps en una mateixa cosa.

* * *

Hauria de sortir més de casa, fer més turisme, viatjar, per observar si això de la síndrome d’Stendhal s’experimenta o no s’experimenta realment.

Henry Bayle ho va experimentar, i per ell va ser real, vale... però, que en un simple viatge turístic, sense saber res dels quadres, es pugi arribar a experimentar... em sembla una llegenda urbana...

Una cosa és quedar impressionat, i l’altre molt diferent la síndrome aquesta, això de quedar totalment aclaparat...

Reaccionar físicament a un estímul només sensorial ha de ser molt difícil...

* * *

Embriagar-se de bellesa artística em sembla un concepte molt atractiu... però... també em sembla que hi ha molta part de llegenda urbana en tot això de “l’embriaguesa de l’art”.

I també hi hauria molt a discutir si per apreciar la bellesa cal formació prèvia o si sense saber res del que vas a veure pots arribar al mateix efecte aclaparador.

Estic convençuda que la majoria de vegades a l’apreciació de l’autèntica grandesa artística s’hi arriba a través dels ulls de la raó.

Stendhal hi va arribar a través dels ulls de l’ànima, però és molt difícil que l’art arribi a ser tan important per a algú com ho va ser per ell.