dissabte, 18 de juliol de 2015

Pàgina 1

Estic llegint aquest llibre que és el best-seller de la temporada. Me l’ha deixat (o encolomat) una companya de feina.

A mi en principi no m’interessava pas gaire llegir-lo, però com que a la feina les altres dues companyes l’han llegit – i els ha agradat tant, n’estan entusiasmades! - em sento pressionada per a llegir-me’l jo també, més que res per quedar bé amb elles.

No vull que em mirin com una cosa estranya, que és el que passaria si els digues els llibres que de debò llegeixo.

[Si quan passa això haguessin sabut que en el futur arribaria a llegir llibres que no són novel·les, i que m’agradaria, s’haurien pensat que era extraterrestre. I a més no els hagués interessat gens ni mica.]

Es clar que aquesta pregunta de què llegeixo realment no me l’ha pas feta mai, i potser tampoc hi hagi el perill que me la facin mai. Elles en tenen prou de saber que llegeixo el que elles llegeixen, que llegeixo el que llegeix tothom. En el meu cas això no seria del tot veritat, però, ja dic, dubto que algú s’interessi pel tema i m’ho pregunti.

* * *

A favor de la lectura d’aquest llibre que en principi no m’atrau gaire, però, haig de dir que, com a persona que escriu, potser m’anirà bé llegir-lo i saber de què va el best-seller de la temporada. Fins i tot podria intentar analitzar el perquè del seu èxit. Cosa que en realitat m’interessa més que el llibre en si. Per què això té èxit, i altres coses no? Per què aquest llibre és la mena de material que té èxit entre persones com les meves companyes de feina? Es la mena de material que té èxit entre la gent que llegeix llibres, però que no saben gaire de literatura. I dic això amb el màxim respecte per qualsevol que llegeixi. A més, si es vol escriure un best-seller, que sembla que en general és el que s’ambiciona, s’haurien de tenir en compte aquesta mena de lectors per sobre de qualsevol altra cosa.