(això ja queda fora
del llibre Roma, Nápoles y Florencia, d’Stendhal)
Em diu un ocellet
que a Henry Beyle, no és només que els italians no notessin en ell al gran
Stendhal que encara no era, sinó que amb les seves preguntes i la seva
curiositat per tot... el van prendre per un espia!
Es veu que la policia
austríaca el va fer expulsar d’Itàlia acusat d’espionatge. (Que què hi feien
els austríacs fent expulsar gent a Itàlia, no m’ho pregunteu, perquè no ho sé,
només ho puc conjecturar, però no sé prou història per a situar-ho
cronològicament, això).
Pel cas, que Beyle,
amb tanta curiositat i amb tantes preguntes sobre la seva Itàlia eterna va
generar incomoditat entre aquells que es podien haver sentit incòmodes.
* * *
Que jo sàpiga, no
hi ha prou documentació històrica per saber si ell era o no era un espia. (De
fet, ell era francès, i per tan un estranger a Itàlia, i tampoc m’ha quedat
gens clar de què vivia...) Per una persona tan sensible, veure’s expulsat de la
terra dels seus somnis devia ser un cop dur...
Però..., i si ho
era, d’espia?
* * *
Jo que deia que ser
mestressa de casa és molt combinable amb l’escriptura... Ser espia també em
sembla molt combinable!
En tot cas, jo el considero un espia de la
realitat i de la follia humanes, un observador de les persones, de les seves
fantasies i els seus anhels. I un espia de si mateix i de la seva psicologia.
Serà aquest espionatge i observació el
què li permetrà escriure, finalment.
Tots els escriptors
ho hauríem de ser una mica, d’espies. I observar-nos a nosaltres mateixos com a
mínim tant com observem als altres. I treballar d’espies al servei de la nostra
escriptura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada