dijous, 2 de juliol de 2015

Amb Stendhal (IV)

(això ja queda fora del llibre Roma, Nápoles y Florencia, d’Stendhal)

Em diu un ocellet que a Henry Beyle, no és només que els italians no notessin en ell al gran Stendhal que encara no era, sinó que amb les seves preguntes i la seva curiositat per tot... el van prendre per un espia!

Es veu que la policia austríaca el va fer expulsar d’Itàlia acusat d’espionatge. (Que què hi feien els austríacs fent expulsar gent a Itàlia, no m’ho pregunteu, perquè no ho sé, només ho puc conjecturar, però no sé prou història per a situar-ho cronològicament, això).

Pel cas, que Beyle, amb tanta curiositat i amb tantes preguntes sobre la seva Itàlia eterna va generar incomoditat entre aquells que es podien haver sentit incòmodes.

* * *

Que jo sàpiga, no hi ha prou documentació històrica per saber si ell era o no era un espia. (De fet, ell era francès, i per tan un estranger a Itàlia, i tampoc m’ha quedat gens clar de què vivia...) Per una persona tan sensible, veure’s expulsat de la terra dels seus somnis devia ser un cop dur...

Però..., i si ho era, d’espia?

* * *
 
Jo que deia que ser mestressa de casa és molt combinable amb l’escriptura... Ser espia també em sembla molt combinable!

En tot cas, jo el considero un espia de la realitat i de la follia humanes, un observador de les persones, de les seves fantasies i els seus anhels. I un espia de si mateix i de la seva psicologia. Serà aquest espionatge i observació  el què li permetrà escriure, finalment.


Tots els escriptors ho hauríem de ser una mica, d’espies. I observar-nos a nosaltres mateixos com a mínim tant com observem als altres. I treballar d’espies al servei de la nostra escriptura.