divendres, 3 de juliol de 2015

Amb Stendhal (V)

Una escena memorable d’aquest llibre Roma, Nápoles y Florencia, és la trobada, i posterior conversa, d’Stendhal amb el gran Rossini, compositor d’òpera.

* * *

Aquest és aquell que, després d’una quantitat realment gran d’òperes d’èxit, va dir que es retirava i que ja no n’escriuria cap més, perquè un altre èxit no podria afegir ja res més a la seva glòria, i en canvi un primer fracàs la podria enfonsar.

Aquest és també aquell que va negar-se sempre en rodó a proporcionar a la impremta les seves obres completes... perquè tenia molta por que es posés en evidència com s’autoplagiava (i plagiava a altres) i es reaprofitava a si mateix i allò que ja havia escrit abans. (Cosa que per altra part era normal a l’època).

Rossini també és famós pels famosos canelons a la Rossini, que es veu que són uns canelons amb patè que són boníssims. En això es veu que era un home de vida, un bon vivant, un panxacontent, igual con té pinta de ser Stendhal. Que els agradava menjar molt i bé, vaja.

* * *

Però, en aquesta trobada i posterior conversa d’Stendhal i Rossini, encara no es parla de res de tot això, pel simple fet que tot això encara no ha passat.

* * *

Uns anys més endavant Stendhal escriurà una Vida de Rossini, que publicarà no sé si amb pseudònim, i que no seria pas una de les seves millors obres, precisament. (Ep, què  jo sàpiga!) Que deu ser una d’aquelles obres que es llegeixen perquè són obra menor d’un autor bo, però que per elles mateixes no serien llegides si no fos per això... Sempre hi ha gent que ho vol llegir tot d’un autor que li agrada, encara que siguin les seves creacions menys reeixides.

Per mi els llibres importants i bons d’Stendhal són La cartoixa de Parma, El roig i el negre, -novel·les excel·lents-, el llibre de viatges Roma, Nápoles y Florencia, -que em sembla que són els únics que ell signa amb aquest pseudònim d’Stendhal, i que em sembla que són els únics que dedica als happy few-, i potser aquell llibre un pèl estrany que s’anomena Del amor, i que no sé amb quin pseudònim va signar, i un llibre de contes que s’anomena Cròniques italianes, que jo encara no he llegit, però que em sembla que no està tan bé com les novel·les.

* * *

En aquesta conversa entre Stendhal i Rossini es parla primerament de com, a la Itàlia de l’època, es dediquen pocs recursos a la remuneració dels músics, cosa que és injusta, en això estan d’acord.

De vegades (jo, a la vida real), m’he trobat persones que troben que parlar de la pela és impropi de persones amb cultura, que és vulgar. I en canvi, aquí es troben dues ments creatives de primer ordre, i el primer que fan és parlar de la pela; ara, estic d’acord que això només devia ser per trencar el gel, que després d’escalfar motors i agafar confiança ja devien parlar d’altres coses, més elevades.

* * *

Stendhal treu la conclusió que Rossini, un creador (i de música!), és un home feliç, entusiasta, il·lusionat, i que aquesta satisfacció amb si mateix i el seu món té a veure amb la seva capacitat per a crear, i amb el ser reconegut com a creador.


Ho he dit molts cops i mai em cansaré de repetir-ho ni ho ponderaré mai prou: crear realitza; i fins i tot encara que no es tingui èxit.