dilluns, 6 de juliol de 2015

Un nom providencial

Stendhal no fou de seguida Stendhal. Henry Beyle va escriure (o dictar) molt durant tota la seva vida tota mena d’escrits, i va publicar (i es va amagar) sota tota mena de pseudònims. Tant és així que es fa difícil de vegades per part dels seus biògrafs seguir la pista de tot el què va escriure i publicar; i a més sempre s’hi troben moltes pàgines “de batalla”.

Però, allò que va escriure i publicar que ell pensava que era bo, allò que més apreciava (i el què els seus lectors més hem apreciat), ho va ajuntar sota aquest pseudònim que només feia servir els dies de festa, per dir-ho d’alguna manera, i que personalment m’entusiasma; trobo que és admirable, envejable, musical, romàntic i molt elegant: Stendhal.

L’origen d’aquest pseudònim –d’on el va treure- va fer ballar el cap als estudiosos de la matèria fins que es va saber que era un homenatge al lloc de naixement, un petit poblet alemany, d’un historiador de l’art molt conegut i rigorós d’aquella època, que m’imagino que ell devia admirar i en les llibres del qual devia aprendre molt sobre aquesta Itàlia eterna que tant l’interessava.

Un toc més de la classe i el bon cop d’ull que va tenir aquest misteriós Arrigo Beyle per triar un pseudònim a l’altura de la posteritat.