dilluns, 20 de juliol de 2015

L’ideal lector desconegut

Es que, si t’ho pensessis gaire... no escriuries. I molt menys ho escamparies pel món, una cosa així, el què escrius.

Només de pensar que, per a ser llegit, a l’abast de tothom, hi ha una part de mi mateixa, una part molt íntima de mi mateixa, m’agafen tots els mals.

Si fos una persona raonable, em semblaria que m’he begut l’enteniment, per publicar una cosa així. Quina vergonya!

L’única cosa que m’ho fa suportable és que... hi ha tan poca gent que llegeix! (I tan poca gent que em llegeix!)

Els textos hi son, estan exposats a l’abast de tothom, però... els llegeix algú? Doncs no. O molt poca gent. (Per cert, un saludu!)

Es que, pels meus escrits, podria presumir d’haver inventat: la fórmula de la invisibilitat! En seriu.

Pel meu cap ple de paranys, saber-me gairebé invisible és un gran bàlsam, més encara que poder escriure, més encara que poder publicar i més encara que saber-me llegida. No porto gens bé sentir-me a l’abast de la crítica i la burla pels meus escrits per part de gent que no són blocaires.

Més que res, escric per trobar els camins dins del meu cap. I d’això ningú n’ha de fer res, encara que ho esbombi i posi aquesta lectura a l’abast de tothom.


Ai! El meu lector xinès a la Xina, que llegeix en català!