La vida interior i el desequilibri

No sé si m’he explicat bé. He hagut de descansar (o afluixar) del blog i de la connexió que representa, no de la vida mental.

Per raons relacionades amb la meva malaltia mental, hi ha vegades en les que publicar segons quins textos m’angoixa i em desequilibra, m’és feixuc. Però la vida mental precisament (la lectura, sobretot) és el meu refugi davant aquests desequilibris.

El blog és vida mental, però és només una petita part d’aquesta vida. I, d’alguna manera, el blog també és vida exterior, i jo sóc una persona molt tancada en mi mateixa que sempre ha desconfiat de la vida exterior.

De moment continuo, procuraré publicar un post al dia fins a Setmana Santa – només ho procuraré, llavors ja ho veurem-, però malgrat mi mateixa, això és tot. I de vegades cal desconnectar d’això, de la pressió exterior, no de la vida interior. I això es produeix a causa del desequilibri mental.

S’ha de descansar, no del blog o de la vida mental, de fet, sinó de la mateixa malaltia mental.

I això tenint en compte que escriure i publicar el blog m’agrada, es clar, malgrat totes aquestes pressions mentals. Que, a més, com que són pressions psíquiques i jo tinc una malaltia mental, representa que no existeixen en el món real dels altres.

La vida interior i l’escriptura

Llegeixo una entrevista a un escriptor que diu que per ell l’important a l’hora d’escriure és la vida interior, la vida mental, més que les accions. Això em fa pensar en que se m’ha dit que al blog em miro massa el melic. Suposo que és aquesta la sensació que transmet el parlar només de la vida pensada: es transmet la sensació que s’està massa centrada en una mateixa. No diré que això no sigui veritat. Però també diré que això no és cap mal. Per això s’escriu, al cap i a la fi, per alliberar una vida mental que en el fons no interessa a gaire ningú més que a la persona que la viu. I dic viu, perquè la vida interior també és viu, també és vida, encara que no faci que es desprengui l’adrenalina d’escalar una muntanya, per exemple. La vida mental és vida, i tan de bo interessés més, però, si no és així, no passa res, la vida interior és la que és, tingui més o menys lectors o hi hagi més o menys persones interessades en llegir-ho. A mi la meva vida interior m’interessa, m’apassiona; amb això n’hi ha prou.

* * *

Ara he estat uns dies sense publicar i m’he sentit com si em faltés alguna cosa, tot i que de vegades va bé desconnectar. Ahir vaig acabat de llegir les parts que tinc de la correspondència de Flaubert i em vaig sentir invadida d’unes ganes rabioses d’escriure una novel·la...

...

Llibreta 1

He estat llegint. Una mica del L’ombra del vent (me l’han deixa’t en català, encara que jo sàpiga que l’original és en castellà i jo cregui que és preferible llegir els textos en la seva llengua original, tampoc serè primmirada amb un llibre que només és un entreteniment), i una mica de la Escritura desatada, però, sobretot, he estat llegint El Alpe d’Huez. L’he acabat!

El Alpe d’Huez és un llibre en el que l’autor es repeteix molt. Una té la sensació que amb menys paraules s’hauria aconseguit el mateix efecte, però l’autor s’allarga i s’allarga. Amb això no vull dir que no m’hagi agradat, m’ha agradat, però no és bo. No es tracta d’una novel·la de qualitat literària, encara que no sigui un best-seller; simplement s’hi narra una anècdota. I fins i tot aconsegueix ser mínimament emocionant, encara que el final es vegi a venir.

I l’autor hi fa moltes suposicions, coses que en realitat no pot saber, fa de narrador omniscient quan només és un simple personatge. Com quan diu que el protagonista escolta el cant de les cigarres; el personatge que narra no pot saber-ho, això. Em recorda el El quartet d’Alexandria: Justine  un llibre d’impepinable qualitat literària que vaig començar i que vaig haver de deixar en part emprenyada per coses així: que el narrador explicava coses que en realitat com a personatge no podia saber, o que el lector no s’explicava com les sabia. (Potser sí que fixar-se en aquests detalls sí que sigui ser una mica massa primmirada).

Però quan a una li han ensenyat allò del narrador omniscient, i li han ensenyat a diferenciar-lo del narrador en primera persona, del narrador testimoni o del narrador personatge,  a una li venen ganes d’assenyalar amb tinta vermella els textos dels autors que barregen els dos tipus de narrador sense proporcionar més explicacions, com si el seu text fos un examen escolar en el què alguna cosa estigués malament.

I potser no és alguna cosa que està malament, potser la realitat artística d’aquell text exigia una cosa així.

No m’agrado gaire  a mi mateixa quan esdevinc així de primmirada.

Obra selecta (2)

Potser us haureu fixat que he acabat els dos post anteriors parlant de Flaubert... Estic rellegint la seva correspondència! (Extractes de la seva copiosíssima correspondència traduïts al castellà en dos llibres curtets diferents entre ells que no tenen res a veure editorialment l’un amb l’altre, per ser més exactes).

Gustave Flaubert (francès del SXIX), el famós autor de Madame Bobary, arxiconeguda novel·la que narra els adulteris d’una dona de províncies, de la qual una vegada una persona em va dir “totes les dones l’haurien d’haver llegit”... (només les dones, em pregunto jo, malèvolament?). Hi ha molt de masclista sueltu...

Flaubert també és l’autor d’una novel·la molt menys coneguda que es titula L’educació sentimental, que jo definiria com a més crepuscular, més nostàlgica i més plena de somnis que l’altra.

A mi –les vaig llegir fa molt temps- ambdues novel·les em van agradar molt, i les vaig llegir intrigada pel “què passarà”, que no em va decebre, per cert; no les vaig llegir per raons metafísiques.

* * *

Flaubert té altres novel·les (en va escriure fins a cinc), però les altres tres jo no les he llegit, i sempre m’ha semblat que eren pastura pels professors de literatura, cosa que jo no sóc, jo sóc una simple lectora. Sempre m’ha fet la impressió que eren novel·les molt difícils. Madame Bobary i L’educació sentimental poden ser llegides per algú de la societat de masses actual a qui li agradi llegir bé... però les altres... a mi sempre m’han fet por.

(La mateixa por que em feia por el Quijote abans d’intentar llegir-lo i haver-lo de deixar. Vull creure que algun dia el reprendré!)

A no ser que passi quelcom que dissipi la por que em fan les altres novel·les de Flaubert, de moment no les llegiré. Sempre m’han semblat uns arguments estranyíssims i uns títols molt poc engrescadors... Penso que per sentir-se atret per això s’ha de ser d’un frikisme literari hiperbòlic, què voleu que us digui. Tot i que sóc conscient que si són de Flaubert deuen ser molt i molt bones, no m’estiren, de moment.

Flaubert també va escriure tres contes, dels quals només recordo haver llegit Un cor senzill (en català), ja fa temps; és molt commovedor.

* * *

I, finalment, la seva correspondència, que alguns han definit com “la seva millor obra”. És genial per a ser llegida per a qualsevol persona solitària que vulgui escriure. I si és una persona solitària que no vulgui escriure, també. I per a algú que no sigui solitari... també la pot llegir, és clar, però segur que Flaubert no li caurà tant bé. No sé com pot reaccionar una persona sociable i extravertida davant tanta misantropia... Perquè jo sóc introvertida i tiro més cap a la misantropia, i per això aquestes cartes m’encanten. Com el comprenc!

A part d’això, la bellesa literària de les cartes es pot apreciar es sigui solitari o sociable, es sigui introvertit o extravertit, evidentment.

M’encanta com Flaubert diu pestes dels burgesos i de la societat de masses en general. Deixa anar guitzes (verbals) com una mula vella, però sempre amb una gran finor i ironia, que per això Flaubert és Flaubert.

* * *

Però, com a persona que vol aprendre a escriure, el què m’atrau més d’aquesta correspondència és la qualitat de les metàfores que fa servir. No en va ell mateix va dir una vegada que collia les seves metàfores com flors, i que les cuidava molt.

La seva obra (tota) ha de ser un esponerós jardí de metàfores exquisides...

I és que quan vaig llegir les dues novel·les seves que he llegit ni em vaig fixar en les sólides arquitectures narratives que es veu que tenen ni en les metàfores exquisides ni en res, només vaig estar pendent dels personatges i de la intriga. Vaig subratllar algunes frases, ja es veia que allò tenia qualitat... però, fa tants anys!

Ara, en aquest moment, el què m’agrada és el seu domini de la metàfora. (I es curiós que aquests llibres d’extractes de la correspondència ja els havia llegit, i tampoc m’hi havia fixat, en les metàfores, o, si m’hi havia fixat, no m’havien impressionat tant.)

Quin domini! Entenc que aquest autor sigui tan apreciat.

* * *

És que n’hi hauria per apuntar-se-les una per una (les metàfores que fa servir), i fer-ne una llista per tenir-la a mà per fer-les servir quan calgués, intercalant-les –les metàfores- en la pròpia escriptura per millorar-la, vull dir, com els successors dels grans mestres del jazz componen nous temes basant-se en els harmonies dels estàndards més clàssics i més ben compostos pels seus predecessors, creant temes nous i engrescadors.

Estaria bé aprendre a fer això amb les metàfores de Flaubert. M'entusiasma aquest home!

El valor de la observació

Observar i observar-se (tant a un mateix com als altres), sempre ha sigut molt important per a un escriptor. Però no tot allò que s’observa, es veu o es capta és tan fàcilment verbalitzable com semblaria en un primer moment, i molt menys immediatament.

Hi ha històries, temes, pulsions, que triguen anys a madurar dins el cap (o el cor) d’algú abans de poder ser escrites. És per això que l’escriptura necessita temps: temps per florir i madurar, temps per cultivar l’expressió, temps per abastir-se de valor. I així poder dir, finalment, tot el què es vol dir.

Observar i observar-se sí, però no només. És un llarg camí. I observar-se i ser conscient d’un mateix acostuma a ser més difícil que observar (i criticar) als altres...

* * *

Flaubert diu: “observar bé abans de treure conclusions precipitades”.

...

...després d’haver escrit no és el millor moment per a preguntar-se pel sentit de l’existència, o pel sentit de l’escriptura...

...després d’haver escrit estic mentalment molt cansada, psíquicament espremuda, i en aquest moments posar-se gaire transcendental és contraproduent...

...després d’haver escrit, m’ho remiro, ho sospeso, tot el que he escrit a la meva vida fins llavors i tot el que acabo d’escriure, i tot em sembla insignificant, horrible, ho llançaria tot per la borda, miraria d’esborrar-ho tot, que tot desaparegués...

...en moments així va bé no fer-se gaires preguntes, entretenir-se amb alguna cosa lleugera (el futbol!), i esperar...

... l’optimisme (l’equilibri), sempre torna...

...i jo sempre he escrit perquè vull que el que he escrit romangui...

* * *

... diu que Flaubert escrivia durant set o vuit hores cada dia...

... i al vespre es relaxava escrivint cartes (més escriptura!), cartes en les que ho estripava tot...

... jo escric durant un parell d’horetes... i la meva ment ja queda baldada...

... és molt difícil crear-se un hàbit d’escriptura sostingut...

...

L’altre dia, un cop publicat el post, vaig estar al llindar de l’atac de nervis una bona estona, pel que em semblava que havia escrit, i que finalment em vaig adonar que no era tan desastrós... Però vaig patir molt, va ser un atac d’angoixa important. De vegades em passen aquestes coses, i això em fa patir. A vegades no calculo bé el  no fer posts que llavors no em facin patir, amb cada post d’aquest sempre sembla que s’obri un abisme, i que jo hi hagi de caure. Sempre que tot hagi de ser un desastre per sempre més, que tothom m’hagi de tenir tirria per sempre més, que hagi decebut a tothom per sempre més. Pensar-me aquestes coses em fa patir. Sé que és absurd, que res del que jo pugui publicar al blog és tan important. Poder parlar-ne cara a cara amb algú desenfadadament m’aniria bé per arreglar l’angoixa: tot es pot parlar, tot es pot explicar, tot es pot diluir en l’empatia; em sembla que de vegades ho visc tot massa seriosament... i no n’hi ha per tant!

El domini de les paraules

He llegit (en català), la novel·la autobiogràfica Els mots, de Sartre, en la que aquest explica el seu despertar al món, despertar que inclou sobretot els llibres i la lectura.

Aquest llibre el podríem considerar equivalent a la novel·la autobiogràfica de Simone de Beauvoir Memorias de una joven formal, que vaig llegir (en castellà) abans de començar el blog.

Els mots és molt abstracte i gairebé no hi ha acció, però tot i així és interessant de llegir. El llibre de Simone toca més de peus a terra, podríem dir, mentre que el de Sartre té més volada filosòfica.

* * *

Al començament d’escriure el blog, vaig llegir (en castellà) la biografia Las hermanas Beauvoir, i ho vaig fer sobretot per a saber xafarderies de la relació entre Sartre i Simone. En això aquest llibre no em va decebre, i explica coses que a les autobiografies en prou feines s’hi para atenció. Aquesta biografia parla clar, vaja, en segons quins temes, i parla clar d’una manera que ni Sartre ni Simone arriben a parla clar de si mateixos en les seves respectives autobiografies.

Després d’haver llegit aquest llibre biogràfic em vaig quedar amb la idea que respectava a Simone, però que Sartre no em queia bé.

* * *

I ara resulta que he acabat llegint aquest llibre de Sartre Els mots (i el llegeixo perquè Sartre és Sartre, em caigui o no em caigui bé), llibre que segons es diu és la lectura ideal per començar a llegir les seves obres, per introduir-se en la seva filosofia, podríem dir, i resulta que Sartre potser ja no em cauria tan malament com això...

Devia ser un nen molt repel·lent, però la seva fidelitat a la fragilitat de la paraula escrita el salva.

Què és el que m’ha convençut d’ell en aquest llibre, si de fet ell no em cau bé?

* * *

L’única explicació que hi trobo: Sartre és un encantador de serps, un seductor... que la sap molt llarga, vaja. La seva manera d’ajuntar paraules sedueix, simplement, encara que ell com a persona ens caigui malament.

Sartre no em queia bé, continua sense caure'm bé... Però he de reconèixer que sap escriure... La seva recerca em sembla valuosa.

Es tracta d’un llibre autobiogràfic tirant a filosòfic, però que és assequible per a qualsevol lector de novel·les, tot i que no té el ritme ni la intriga d’una novel·la. L’autor principalment reflexiona i divaga, res més. I és per això que m’ha agradat, a mi, perquè no hi ha “acció”.

* * *

Una idea interessant que hi trobem és la de l’escriptor com a heroi. Sartre es fa escriptor perquè aquesta és la seva manera de poder ser un heroi. Així, des de les seves primeres lectures solitàries, passa a escriure, i això el realitza i li proporciona un sentit a la vida, encara que ell mateix reconeix que l’existència és molt fràgil, i que també l’existència de l’escriptura és molt fràgil, i que voler ser un heroi mitjançant l’escriptura encara és una cosa més fràgil.

Vagament, em sembla que en el fons Sartre es pregunta “què és ser”, i conclou que només pot buscar la resposta. (A través de la lectura i l’escriptura, això sí).

Divulgant veritats

He acabat el llibre de Fernando Trias de Bes, El libro prohibido de la economía, (en castellà). Es tracta d’un llibre senzill i  amè, sense pretensions, que m’ha agradat.

Davant aquest llibre em ve al cap una frase que no sé si l’he escoltat per la ràdio que diu “l’economia és una manera de regular comportaments”. Al llibre aquesta frase no surt –em sembla-, però crec que s’ha tingut molt en compte a l’hora d’escriure’l, no sé ben bé perquè; més que una certesa, es tracta d’una intuïció.

Tres coses que en destacaria de totes les idees que hi he llegit:

La primera. El poder (no els polítics, sinó el vertader poder – digueu-li “els mercats”), no vol que estalviem. D’això en concloc que s’ha d’estalviar; si es pot, es clar.

La segona. Les bones secretaries no parlen ni expliquen batalletes de les empreses en què treballen o han treballat. Conclusió: jo no sóc una bona ex-auxiliar administrativa.

La tercera. No convertir-nos mai en empresaris per auto-emplear-nos, sinó intentar esdevenir empresaris només quan es tingui fusta, mentalitat, il·lusió... i una certa capacitat per fer càlculs. Aquesta afirmació em sembla molt important en el món en què vivim en què tantes persones capitalitzen l’atur per posar un bar; per fer rutllar un bar també se n’ha de saber (de fer rutllar un bar).

Llegir aquest El libro prohibido de la economía em fa adonar que hi ha coses que són tan indignants...

... que és molt més còmode passar de llarg, obrir una cerveseta, endollar-se a la tele, passar de tot i viure ignorant-les...

...

«L’única cosa que compta és escriure allò que vols escriure; i, ¿qui pot dir si comptarà durant segles i segles o només unes hores? Però sacrificar un sol cabell del cap de la teva visió, un matís del seu color, per acatament a un director amb una copa de plata a les mans o a un professor amb un metre sota la màniga, heus aquí una traïció abjecta, en comparació amb la qual la pèrdua de tota la riquesa i de la castedat, generalment considerada com el més gros dels desastres humans, és una mera picada de puça.»

Una habitació pròpia

Virginia Woolf