diumenge, 24 de gener de 2016

El domini de les paraules

He llegit (en català), la novel·la autobiogràfica Els mots, de Sartre, en la que aquest explica el seu despertar al món, despertar que inclou sobretot els llibres i la lectura.

Aquest llibre el podríem considerar equivalent a la novel·la autobiogràfica de Simone de Beauvoir Memorias de una joven formal, que vaig llegir (en castellà) abans de començar el blog.

Els mots és molt abstracte i gairebé no hi ha acció, però tot i així és interessant de llegir. El llibre de Simone toca més de peus a terra, podríem dir, mentre que el de Sartre té més volada filosòfica.

* * *

Al començament d’escriure el blog, vaig llegir (en castellà) la biografia Las hermanas Beauvoir, i ho vaig fer sobretot per a saber xafarderies de la relació entre Sartre i Simone. En això aquest llibre no em va decebre, i explica coses que a les autobiografies en prou feines s’hi para atenció. Aquesta biografia parla clar, vaja, en segons quins temes, i parla clar d’una manera que ni Sartre ni Simone arriben a parla clar de si mateixos en les seves respectives autobiografies.

Després d’haver llegit aquest llibre biogràfic em vaig quedar amb la idea que respectava a Simone, però que Sartre no em queia bé.

* * *

I ara resulta que he acabat llegint aquest llibre de Sartre Els mots (i el llegeixo perquè Sartre és Sartre, em caigui o no em caigui bé), llibre que segons es diu és la lectura ideal per començar a llegir les seves obres, per introduir-se en la seva filosofia, podríem dir, i resulta que Sartre potser ja no em cauria tan malament com això...

Devia ser un nen molt repel·lent, però la seva fidelitat a la fragilitat de la paraula escrita el salva.

Què és el que m’ha convençut d’ell en aquest llibre, si de fet ell no em cau bé?

* * *

L’única explicació que hi trobo: Sartre és un encantador de serps, un seductor... que la sap molt llarga, vaja. La seva manera d’ajuntar paraules sedueix, simplement, encara que ell com a persona ens caigui malament.

Sartre no em queia bé, continua sense caure'm bé... Però he de reconèixer que sap escriure... La seva recerca em sembla valuosa.

Es tracta d’un llibre autobiogràfic tirant a filosòfic, però que és assequible per a qualsevol lector de novel·les, tot i que no té el ritme ni la intriga d’una novel·la. L’autor principalment reflexiona i divaga, res més. I és per això que m’ha agradat, a mi, perquè no hi ha “acció”.

* * *

Una idea interessant que hi trobem és la de l’escriptor com a heroi. Sartre es fa escriptor perquè aquesta és la seva manera de poder ser un heroi. Així, des de les seves primeres lectures solitàries, passa a escriure, i això el realitza i li proporciona un sentit a la vida, encara que ell mateix reconeix que l’existència és molt fràgil, i que també l’existència de l’escriptura és molt fràgil, i que voler ser un heroi mitjançant l’escriptura encara és una cosa més fràgil.


Vagament, em sembla que en el fons Sartre es pregunta “què és ser”, i conclou que només pot buscar la resposta. (A través de la lectura i l’escriptura, això sí).