...

L’altre dia, un cop publicat el post, vaig estar al llindar de l’atac de nervis una bona estona, pel que em semblava que havia escrit, i que finalment em vaig adonar que no era tan desastrós... Però vaig patir molt, va ser un atac d’angoixa important. De vegades em passen aquestes coses, i això em fa patir. A vegades no calculo bé el  no fer posts que llavors no em facin patir, amb cada post d’aquest sempre sembla que s’obri un abisme, i que jo hi hagi de caure. Sempre que tot hagi de ser un desastre per sempre més, que tothom m’hagi de tenir tirria per sempre més, que hagi decebut a tothom per sempre més. Pensar-me aquestes coses em fa patir. Sé que és absurd, que res del que jo pugui publicar al blog és tan important. Poder parlar-ne cara a cara amb algú desenfadadament m’aniria bé per arreglar l’angoixa: tot es pot parlar, tot es pot explicar, tot es pot diluir en l’empatia; em sembla que de vegades ho visc tot massa seriosament... i no n’hi ha per tant!