divendres, 29 de gener de 2016

...

...després d’haver escrit no és el millor moment per a preguntar-se pel sentit de l’existència, o pel sentit de l’escriptura...

...després d’haver escrit estic mentalment molt cansada, psíquicament espremuda, i en aquest moments posar-se gaire transcendental és contraproduent...

...després d’haver escrit, m’ho remiro, ho sospeso, tot el que he escrit a la meva vida fins llavors i tot el que acabo d’escriure, i tot em sembla insignificant, horrible, ho llançaria tot per la borda, miraria d’esborrar-ho tot, que tot desaparegués...

...en moments així va bé no fer-se gaires preguntes, entretenir-se amb alguna cosa lleugera (el futbol!), i esperar...

... l’optimisme (l’equilibri), sempre torna...

...i jo sempre he escrit perquè vull que el que he escrit romangui...

* * *

... diu que Flaubert escrivia durant set o vuit hores cada dia...

... i al vespre es relaxava escrivint cartes (més escriptura!), cartes en les que ho estripava tot...

... jo escric durant un parell d’horetes... i la meva ment ja queda baldada...

... és molt difícil crear-se un hàbit d’escriptura sostingut...


3 comentaris:

pons007 ha dit...

sembla que algú t'obligui a escriure i no hauria de ser així, escriu perquè tens ganes i ja està, per exemple, justament avui fa 10 anys que escric en el meu blog perquè en tinc ganes :D

miquel ha dit...

Escriure sovint és un plaer i un dolor, però ha de predominar el primer.
La posteritat...? No existeix.

Clarissa ha dit...

Felicitats Pons! El desé aniversari és un grau! Ah, i l'Scarlet està estupenda! Jo també tinc moltes ganes d'escriure, però de vegades tinc por de no escriure prou bé, o de fer mal a algú amb allò que he escrit, oh... és més la inseguretat que l'obligació.

Hola Miquel! Això que la posteritat no existeix... hi hauria molt a discutir!