Explicació

(el títol d’ahir fa referència a la crida de la cel·lulosa amb què es fa paper, al paper amb què es fan els llibres: a la crida dels llibres; parafraseja el títol de la novel·la de Jack London La crida del bosc)

Cridada per un llibre

Vaig escoltar una entrevista a l’Arturo Pérez-Reverte. Als vint anys m’agradaven moltíssim els seus llibres, i a més encara el trobo molt atractiu i penso que parlar molt bé, sap dir les veritats. Em va agradar molt el que va dir de no creure en cap bandera, del peatge que encara està pagant l’estat espanyol pels mals governats que va tenir en segles passats, d’equiparar el periodisme a l’activitat de les persones que venen el seu cos... La seva gran troballa és aquest espadatxí sol amb la seva espasa... És un gran home i m’alegro que vengui molts llibres. Està bé que escrigui un tipus de best-seller que faci pensar i que no sigui per ignorants absoluts. Ara, jo ja feia molt temps que no  el tenia al cap, a ell o als seus llibres... Ja no llegeixo el mateix que quan tenia vint anys... Fins i tot no llegeixo el mateix que quan en tenia trenta...

L’entrevista que li van fer ahir no em va servir per encomanar-me les ganes de tornar-me a posar amb els seus llibres (els primers que va escriure els vaig llegir gairebé tots), sinó que l’entrevista que li van fer ahir va servir per encomanar-me les ganes de llegir a... Quevedo!, aquest home del que Borges diu que és menys un home que tota una literatura, i del que n’he llegit algun sonet en alguna antologia (quedant molt convençuda), però no n’he llegit mai cap llibre seu sencer. Fa temps que el tinc  a l’horitzó; sobretot la seva poesia.

La manera com Pérez-Reverte va parlar de Quevedo em va acabar de convèncer, sinó ho tenia ja al cap, de l’absoluta necessitat de conèixer-lo. Pérez-Reverte va saber tocar el punt sensible d’una de les meves llacunes literàries, i em va fer venir moltes ganes de posar-hi remei. Quevedo... espera’m, perquè tard o d’hora cauràs a les meves mans...

Bloquejada per la ficció

Sóc una escriptora bloquejada per la ficció. M’explico: des de l’any 2007 no he tornat a escriure espontàniament res que es pugui considerar “ficció”, no m’he inventat cap història com les que he inclòs a l’Herba de paraules; des de l’any 2007 només he escrit el blog, que té un fort componen autobiogràfic, i en el que, encara que amaneixi  les històries a la meva manera, no m’invento res.

La medicació que prenc, així com el fet que ja no m’interessi llegir “ficció”, em sembla que hi tenen molt a veure: la medicació m’impedeix “inventar”, perquè no m’inventi coses que no són i les confongui amb la realitat, i els llibres que llegeixo fan que s’hagin ampliat els meus horitzons de lectura, que abans es reduïen gairebé exclusivament a la novel·la.

Quan vaig pensar en ser escriptora, evidentment, pensava en ser una escriptora de ficcions; concretament sempre havia volgut escriure una novel·la.

Aquest post ja l’havia escrit, encara que sota altres formes.

La conclusió és que, pel futur, m’hauria de replantejar si escriure una novel·la és el que vull, encara.

La marca de la contemporaneïtat

La vulgaritat és la dictadura de la massa.

Objectant de la propaganda electoral

Pel que es veu ara estem en campanya electoral i durant quinze dies faran anuncis de propaganda electoral a tota canya per la ràdio... Em faig un ferm propòsit: arribar al dia que s’acabin aquest anuncis sense haver-ne escoltat cap. Vosaltres creieu que una persona que té tot el dia la ràdio posada com jo pot aconseguir una cosa així? (El tema de les eleccions no m’interessa gens ni mica. Però no perquè les eleccions siguin a Espanya i no vulgui saber res d’Espanya –el tema de l’independentisme em sembla només una altra gran pastanaga de porex-pan per generar divisió i frustració-, sinó perquè crec que la nostra democràcia és un xarlotada –tant la catalana com l’espanyola- i crec que els nostres polítics no manen absolutament res, només fan el paper. Passo.)

Si aconsegueixo passar els quinze dies sense sentir res de la campanya electoral a la ràdio, m'auto-obsequiaré amb una gustosa piruleta!

La balada trista de la vida nocturna

Anar a la disco no m’agradava, i algun dia explicaré perquè hi anava si no m’agradava gens ni mica anar-hi, ho odiava. Però, si no hagués anat mai a la discoteca ara ho idealitzaria i em pensaria que m’he perdut alguna cosa no anant-hi, com els passa a les noies de la meva edat casades i emmainadades molt joves que es pensen erròniament que han renunciat a alguna cosa per no haver tingut mai “vida nocturna”. Jo vaig sortir esporàdicament unes quantes nits de dissabte, durant un curs, quan estudiava, no es pot pas dir que hagi fet mai “vida nocturna”. No m’agradava i era part de l’autosabotatge que em feia a mi mateixa, puig que detestava sortir a les nits. He passat per “la nit” d'esquitllentes, però he intuït prou de la vida nocturna per saber que aquest món no em tira, no em tirava llavors i no em tira ara. Ara, entenc que la vida nocturna té com una mena d’aura que hi ha qui es pensa que es perd alguna cosa si no n’ha fet mai, una idea que jo penso que no és veritat. Entenc que tothom té els seus gustos i les seves prioritats en aquesta vida, i poden ser diferents de les meves i no passa res, però damunt la rutina de cada dia acostumem a idealitzar el que no hem tingut, o no tenim en aquest moment. Sentim l’anhel d’alguna cosa indefinida que no sabem què és i ens pensem que és això. Tenir crisis d’aquestes quant et vas fent gran és lo més normal del món: si tens fills i una família trobes a faltar la vida nocturna, si vas a tancar bars trobes a faltar una família i uns fills. N’hi ha que no renuncien ni a una cosa ni a l’altra, amb el conseqüent patiment dels fills; tampoc no sóc ningú per jutjar-los. El que és jo, només espero que en el futur ningú pugui tornar a obligar-me a anar a llocs que no m’agraden.

Els greixos a l’horitzó

Al llibre El detective en el supermecado és diu que el “dimoni gros” de l’alimentació moderna són els greixos. I és veritat. Quantes vegades no ens han dit que els greixos són dolents i quantes vegades no se’ns anuncien productes que pretèsament no tenen greixos (el que no diuen és si tenen o no tenen substàncies pitjors...). Per un observador poc atent podria semblar com si l’ideal de l’alimentació sana fos “ingerir zero greixos”.

Això no és exactament així. A l’escola ens van explicar que les cèl·lules del cos s’alimentaven, a grans trets, de greixos, sucres i proteïnes, però que hi ha unes cèl·lules concretes dels ulls que només es poden alimentar de greixos, que no accepten sucres o proteïnes. Jo no sóc científica i no sé si això és exactament així, però ho recordo així. Però, si això fos veritat, si aquestes cèl·lules de l’ull només acceptessin greixos, voldria dir que els greixos no són exactament el “dimoni gros”, i que l’ideal no és precisament “ingerir zero greixos”...

Els aliments són una qüestió de mesura, però, per alguna raó (segurament la necessitat judeocristiana de fer penitència) ens venen prohibicions. El greix no és bo o dolent en sí, sinó que és com tot: depèn de l’ús que en fem. No abusar dels greixos (que jo estic d’acord que s’ha de fer) no és el mateix que “ingerir zero greixos” (que com a ideal nutritiu és una bestiesa). Els aliments són una qüestió de mesura, no de prohibicions, i no hem de fer servir l’alimentació, i concretament la ingestió de greixos, com a mètode senzill i pràctic per auto-flagelar-nos i fer-nos sentir culpables. Menjar sa i amb mesura no és el mateix que no menjar.

Auto-discussió

Avui em vull discutir a mi mateixa.

Ahir vaig dir: “És la nit qui diu la veritat”. Aquesta frase no és meva, està treta d’un altre escriptor. (Potser algú se n’havia adonat, potser algú s’adona que de vegades –no gaire sovint- als meus textos intercalo frases que no són meves. Si algú se n’adona i sap d’on venen aquestes frases –cadascuna prové d’un origen diferent-, el felicito, perquè vol dir que té un bagatge de lectures superior la meu. Estic molt honorada de tenir lectors així. –Ara, dels lectors que no ho endevinen també n’estic molt honorada, només faltaria!-) Com a frase treta d’un altre escriptor que faig meva, es podria pensar que hi estic d’acord: “És la nit qui diu la veritat”.

En principi, jo em pensava que era així, que hi estava d’acord... sobre tot estava d’acord en la poesia que té la frase... però, m’ho he repensat. Com a persona que no ha sortir de nit els darrers deu anys, com a persona que ha sortit poc de nit a la seva vida, i com a persona que no “creu” en la nit, no puc anar pel món dient que penso que és la nit qui diu la veritat... La meva veritat és diferent.

Imagineu-vos una parella que es coneix en una nit boja i passen la nit junts. És la nit qui els diu la veritat de la seva relació? No, és la matinada. Després del que hagin pogut fer de nit, serà la matinada qui els dirà la veritat de la seva relació, la primera mirada en llevar-se: quan es despertin sabran si estan enamorats o si no es volen tornar a veure. Per tant, qui diu la veritat no és la nit: és la matinada. És l’alba qui diu la veritat.

Com  a persona que es lleva a trenc d’alba i que “creu” en les matinades, canvio la frase manllevada que vaig posar ahir de “és la nit qui diu la veritat” –que l’havia manllevat perquè m’havia semblat molt poètica-, per aquesta altra de collita pròpia: “és l’alba qui diu la veritat”.

La nit: màgia i trampa

Una vegada una persona em va preguntar si no em sabia greu haver renunciat a “la nit” per ser escriptora... (Més quan molts escriptors fan de la seva assiduïtat als bars de copes una part més de la imatge romàntica que volen transmetre com a escriptors: l’escriptor torturat i ple de vicis, que beu per oblidar una pena profunda que ni la nit ni l’escriptura li poden curar... Però aquí ja estaríem parlant d’escriptors homes, em sembla que hi ha poques dones escriptores que vagin a bars de copes de nit...) Malgrat això, jo no tinc consciència d’haver renunciat a res per no sortir de nit... Al contrari, me n’alegro molt de no haver de fer-ho... Com deia una veïna una mica bruixa que teníem fa anys: “A la nit tots els gats són pardus...”.

Però... és la nit qui diu la veritat. De nit, el ritme dels urbanites es suavitza i és l’hora de “confraternitzar” per excel·lència, després d’un dia dur dedicat a la feina... Renunciant a la nit també renuncio a saber moltes coses amagades sobre les persones, moltes veritats que durant el dia no es veuen o que sota el sol son d’una altra manera... La fauna oculta de la nit és una de les coses que més ha fascinat als escriptors des de temps immemorials... molts han tret precisament d’aquestes experiències nocturnes el seu material d’escriptura...(Ara, sortir de casa buscant “material d’escriptura”, sigui de dia o de nit, no és la mena de cosa que jo faci com a escriptora... encara que sempre observi el món com una escriptora.)

Però, independentment de l’experiència que pugui tenir de la vida nocturna, no hi ha res com despertar-se de bon matí amb les piles carregades de vitalitat prest per començar a fer allò que t’apassiona... Tinc la teoria que només busques quelcom més en la nit si durant el dia no tens una vida satisfactòria. Si durant el dia fas el que t’agrada, no et reca anar a dormir d’hora i renunciar als divertiments nocturns... La missió d’una vida nocturna esbojarrada, amb molta droga i beguda,  és compensar els desaires del dia, però si ja has tingut un dia bo, no cal buscar res més... Ara, aquesta és una teoria molt personal i entenc que hi hagi qui no hi estigui d’acord.

En resum, faig això tan avorrit de renunciar a la nit no perquè ningú m’ho imposi o per raons morals, sinó perquè he arribat a la conclusió que aquesta és la manera d’esprèmer més bé la meva capacitat per llegir i escriure. Està pendent d’una vida nocturna gaire activa em dispersaria.

Una cosa que de vegades oblido és que a la gent li costa molt menys comprendre que siguis una borratxina que surt cada nit que no pas que et quedis sempre a casa, sobre tot a llocs com el que jo visc, en que els horitzons de la gent són tan limitats, i a la gent els sembla que si ets jove i no surts i no vas a discoteques o a bars de copes estàs RENUNCIANT  A UNA PART FONAMENTAL DE L’EXISTÈNCIA (!), i si no surts els fas pena o fins i tot riure. Per mi no és així de cap de les maneres,  per però ja fa temps que he renunciat a fer-ho comprendre a ningú... M’estimo més quedar-me a casa a llegir, i això ho haig d’amagar més que no pas si sortís a drogar-me cada nit, perquè es compren molt menys...

Catarsi

“Totes les penes es poden suportar si les posem en una narració o n’expliquem una història.”

Isaak Dinesen (Karen Blixen)

No sabeu com m'agradaria poder comprovar-ho per mi mateixa, això...