Quan anava a l’escola i a l’institut havia estat estudiant anglès, i a més havia anat a classes particulars d’anglès, però com una assignatura més que m’agradava i on treure bones notes, no com a res especial ni que penses que havia de servir per alguna cosa.
En la nostra època hi havia entre els estudiants la creença que el que estudiàvem no servia per res, i es veia “l’adquisició de coneixements” com un mal menor per aconseguir un títol, però el contingut del que estudiàvem era unànimament menyspreat com “un rotllo”. (Per això érem tan menyspreats els que semblava que el contingut del que ens explicàvem ens interessava mínimament i trèiem bones notes. La gent “normal” mirava per sobre l’espatlla aquesta mena de coses i ens veien com unes rates sabies.) I és per això que tinc companys de classe d’aquella època que tenen la gran carrera o el gran master i que continuen menyspreant el fet d’estudiar i els coneixements obtinguts. Només els ha interessat aconseguir el títol. Cosa que per altra banda té la seva lògica si és té en compte que és amb el títol amb el que et guanyes la vida, no amb els coneixements tot sols, tot i que és evident que tenir el títol implica –o hauria d’implicar- tenir els coneixements, encara que no hagis fruit en la seva adquisició.
Doncs un dia la professora d’anglès de l’institut ens va donar a classe la lletra d’una cançó de Roxette perquè la traduíssim. Amb molta sorpresa em vaig adonar que els meus coneixements d’anglès (allò que havia estat estudiant pel plaer d’estudiar i que no sabia perquè servia) m’arribaven per entendre la lletra d’aquella cançó escrita, i un cop llegida la cançó escrita, m’arribaven fins i tot per entendre la lletra de la cançó cantada, cosa que mai de la vida se m’hagués acudit que podia se capaç de fer. Fou aquell un dia especial a la meva vida, en el que em vaig adonar que això dels idiomes podia servir per alguna cosa pràctica en el meu món particular. A mi sempre m’ha agradat molt la poesia, i la cançó popular anglosaxona (el pop) no és més que una derivació de la seva gran tradició poètica, o sigui que la capacitat de llegir poemes en llengua anglesa no és una cosa que em semblés gens ni mica menyspreable. També s’ha de dir que els Roxette eren de llengua materna sueca i que feien servir l’anglès com a llengua franca, i que a la meva vida m’he trobat a vegades gent d’altres països que feien servir l’anglès com a llengua franca i els he entès perfectament, i en canvi m’he trobat anglesos de debò que parlaven l’anglès de veritat i m’ha costat molt més entendre’ls. Diríem que en entendre l’anglès de debò, no només la llengua franca, encara hi estic treballant, sobretot l’anglès parlat, que una cosa és llegir en anglès i l’altra molt diferent entendre’ls quan parlen.
La “titul·litis” arriba fins al punt que una vegada una persona va trucar a la radio per queixar-se que estava de baixa per una malaltia incurable, i que, cobrant de la baixa, no es podia matricular a la universitat, i estava desesperat perquè ell volia passar els darrers mesos de la seva vida estudiant, cosa que sempre havia volgut fer i mai havia pogut fer. Jo em pregunto, què li impedia a aquella persona comprar-se quatre llibres i posar-se a estudiar pel seu compte? O fins i tot, anar com a oient a les classes? No es va adonar que si no es tractava de treure’s cap títol sí que podia estudiar? Al lloc on anava no li havia de fer cap falta, el títol... Aquella persona encara no s’havia adonat que una cosa són els coneixements, i l’altra molt diferent és el títol. Ara, també entenc que hi ha coses que és difícil aprendre-les sense un professor, per més llibres que llegeixis. I que tu mai t’exigiràs a tu mateix tant com et pot exigir un exàmen. Però si el que li hagués interessat fos aprendre, només, i no el títol, em sembla que s’ho hagués pogut combinar...
Jo mai hagués arribat a entendre aquella cançó de Roxette, cosa que em va sorprendre saber fer i em va omplir d’alegria, si hagués pensat que estudiar l’anglès era “un rotllo” i ho hagués fet per obligació, encara que fins llavors no em constés que estudiar l’anglès servís per gran cosa (era molt jove).
El que vull dir és que, si a algú el que l’interessa és adquirir coneixements, encara que sigui només com a hobby, té tots els llibres del món esperant-lo. Només li cal informar-se una mica sobre què ha de llegir per saber coses del tema pel que s’interessa. -I avui en dia gràcies a internet ho té molt més fàcil-. D’acord que un bon professor és insubstituïble, però sempre s’ho pot fer venir bé per parlar amb gent que sàpiguen coses sobre el tema, encara que no hi hagi un títol pel mig. Una bona conversa ensenya més que una carretada de llibres, però si no hi ha possibilitat de tenir res més una carretada de llibres també fa el fet. Una carretada dels llibres adeqüats, evidentment. I, si no ens podem comprar els llibres, tenim la possibilitat d’anar a la biblioteca, que estan molt ben proveïdes. Tot i que hem de ser conscients que estudiant per aquest mètode mai podrem exercir professionalment d’allò com fan la gent amb el títol; mai no hem de pretendre ser metges perquè hem llegit un parell de llibres sobre la funció clorofíl·lica, no sé si m’enteneu el que vull dir. Penso que algú que es posi en això d’adquirir coneixements des de zero necessitarà més talent i intuïció per distingir sense ajuda quins són els llibres adeqüats, que no pas un cop els hagi localitzat llegir-los i comprendre’ls. Però saber trobar els nostres propis llibres sense ajuda –els que ens diran allò que de debò ens interessa saber- em sembla que també és important. Seguir un camí de lectures personal, on una lectura et porti a l’altre i on el camí et porti allà on vols anar. Al cap i a la fi, les persones que són importants a la nostra vida també les trobem sense ajuda externa.
Doncs això, a llegir que són dos dies.
(Nota secreta: els llibres “adeqüats” són els clàssics...)
