Potser us preguntareu en què consisteix aquest famós drama de què us parlo... Dons es tracta de la meva mare, que pateix brots psicòtics regulars i que no es vol medicar. Periòdicament, la meva mare es posa a cridar i a plorar, a dir que la van expulsar com un gos d’anar a comprar a la botiga del barri (quan en realitat sempre han estat molt amables), a queixar-se que els veïns ens odien, a retreure amants imaginaries al meu pare i a dir que ell i els veïns “la volen fer fora de casa”. Això ho fa des que jo tenia cinc anys. Aquest energia psicòtica va arribar al seu màxim apogeu quan jo en tenia quinze, d’anys, i llavors sí que m’ho vaig passar realment malament vivint cada dia sota una pluja de plors i crits i desesperació continua de la que mai em vaig atrevir a parlar amb ningú. Llavors el meu avi (el pare del meu pare) vivia amb nosaltres i la meva mare el va avorrir, i les queixes per haver de fer-se càrrec del meu avi s’afegien al repertori de crits i plors, malgrat que llavors amb el meu avi, quan ella estava bé, tenien grans converses i que quan ell es va posar malalt abans de morir el va cuidar fins al final. Quan es va morir el meu avi, llavors jo tenia vint anys, va semblar que els crits es calmaven, i em passat uns deu anys bons, en què si abans esclatava cada setmana ara ho feia un cop cada tres mesos i prou. Però la meva mare (que té la mentalitat d’una nena petita) s’ha fet gran i ha de venir una persona a ajudar-la. Doncs bé, des que ve aquesta persona se li ha ficat al cap que aquesta persona ve en nom dels veïns del barri a avaluar si ella ho fa bé com a mestressa de casa, i que si aquesta persona i els veïns veuen que ella no ho fa bé, la trauran de casa. Paranoia que és bastant ridícula i mancada de lògica, perquè la meva mare gairebé no es pot moure i gran part de la feina de la casa ja fa temps que ens la repartim entre els altres. Des que ve aquesta persona, amb la qual quan hi és presencialment són grans amigues i tenen grans converses, ha tornat el brot psicòtic regular, els crits i plors a tota hora i les paranoies de tota mena respecte a que ningú l’estima i que el meu pare i els veïns del barri la faran treure de casa. Mai no hi ha hagut violència física, tot i que sé que fa anys alguns veïns feien còrrer que sí.
No és el mateix una malaltia mental dels pares als quinze anys que als trenta-cinc, i ara sóc capaç de relativitzar-ho molt més que abans. M’hagués agradat que quan tenia quinze anys algú m’hagués ajudat. Ara ja no ve d’aquí, i he après a afrontar-ho sola, tot i que de vegades se’m fa una muntanya. Les agressions psicològiques poden acabar sent molt pitjors que les agressions físiques, perquè les seqüeles són invisibles.
Als meus primers quaderns, la frase que més repetia era “no vull acabar com al meva mare”, és a dir, no vull acabar fent patir a la meva família, encara que sigui sense una intenció manifesta de fer mal i per culpa d’una malaltia. L’única manera que he trobat de no fer patir a una família és no tenir cap família. Jo crec fermament que els malalts mentals no s’haurien de casar ni tenir fills, no perquè ho digui la llei que no es poden casar, sinó perquè ells mateixos vegin que és millor no fer-ho.
La cosa que més aprecio en aquesta vida és la pau domèstica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada