dijous, 26 de maig del 2011

L’autèntica cara de la tristesa

Em sembla que ja porto massa dies de seriositat supina i que hauria de dir alguna cosa divertida per aixecar els ànims. Però, per alguna raó, m’adono que he perdut la meva ironia. O l’he perdut, o s’ha amagat des de fa una bona temporada, com els ulls del Guadiana. M’adono que només escric que drames. Fou l’Anicet qui em digué que era feixuc estar al meu costat precisament per aquesta manca d’alegria. Segurament aquesta és la raó per la que no tinc més amics, no sé “divertir-me”, en canvi de moments dolents n’hi ha molts. És difícil trobar algú pels moments dolents, i si els moments dolents són majoria... doncs estar al meu costat espanta a les pedres.

Malgrat això, el que tinc clar que és més important acceptar-se a una mateixa amb els defectes que es puguin tenir que intentar impostar una manera de ser “alegre” per complaure als altres. Ja hi ha massa gent al món que porta la falsa màscara de l’alegria. Tot i que si l’Anicet s’estima més aquesta mena de noies jo no hi hauria de tenir res a dir. Entenc que la meva vida és un drama que espantaria a qualsevol, i només algú que m’estimi de debò voldria compartir aquest drama amb mi. I si jo estimés algú de debò no voldria que compartís aquest drama amb mi. No es tracta de trobar una parella per fer-lo o fer-la patir.

O sigui que res, si estar al meu costat és feixuc i sembla un drama és perquè la meva vida és un drama. I si algú no vol compartir això és una cosa que puc entendre, però no pretendré una alegria que no em brolla naturalment per estar amb algú. Jo estic bé sola amb mi mateixa i amb la meva escriptura, els  meus llibres i la meva ràdio, i quan em dedico a les meves coses m’ho passo la mar de bé. Si a mi me complau la meva manera de ser, per què m’haig de preocupar per si complau als altres?