Ordre i concert

L’altre dia deia que els posts s’han d’ordenar “per ordre cronològic”. Si algú es llegeix el blog, veurà que ni les imatges, ni les anècdotes ni els records estan ordenats per ordre cronològic... Més aviat el blog (els posts), serien un desordre de calaix de sastre... Què és el que s’ordena per ordre cronològic, doncs?: L’estructura interna de cada post! Això és el que vull dir quan dic que els posts s’han d’ordenar per ordre cronològic. El que s’ha d’ordenar és la manera d’expressar-ho en cada post individual.

Desesperació existencial

«Els existencialistes diuen que estan absolutament desesperats... però continuen escrivint! »

(frase recordada de sobte)

La capacitat de produir ocurrències

Quan no se m’acudeix res, on haig d’anar a buscar un post? On he trobat els meus posts?

A la imaginació, a la fantasia, a la memòria... Una imatge, una anècdota, un record... I explicat per ordre cronològic!

Auden deia que un és poeta perquè ha escrit poemes en el passat, però que mai sap si en tornarà a escriure cap més en el futur.... mai sap si aquell poema que acaba d’escriure serà el darrer...

El què es tradueix com: he escrit posts en el passat, però no sé si en podré escriure en el futur, si se me’n continuaran acudint... On he trobat els meus posts? De quin replec de la meva ment han emergit? A quina porta mental haig d’anar a trucar per produir un post nou?

Gran pregunta.

Inseguretat

He llegit en una revista que les persones (les persones insegures, afegiria jo), ens pensem que els altres estan molt més pendents de nosaltres del que realment ho estan, i que ens podem pensar, per exemple, que tothom es fixa en aquella camiseta tan cridanera que portem, i que en realitat la majoria de la gent que ens veu amb aquella camiseta ni s’hi fixa, en la camiseta.

Amb els blogs (i les persones insegures), ens pot passar una cosa semblant. Ens sembla que com que tothom pot llegit els nostres posts (ui ui quina vergonya...), efectivament tothom ho fa. En canvi, a la realitat, els nostres posts són molt poc llegits, tan poc llegits que no caldria sentir-nos tímids o insegurs davant el darrer post que hem escrit perquè... realment l’ha llegit molt poca gent. I, a més, la poca gent que l’hagi llegit segurament també sápiguen que és sentir-se tímid o insegur davant un post propi...

* * *

L’excessiva dependència de l’aprovació dels altres és un tret juvenil... Una persona madura hauria de passar d’això i anar a la seva. Però això és més fàcil de dir que de fer, i a més, en el cas d’un treball, diguem-n’he artístic... Voleu dir que aquell qui escriu, balla o pinta acaba d’estar mai segur de comptar amb l’aprovació dels altres? Voleu dir que es pot arribar mai a ser una persona madura amb aquest constant exposar-se a la possibilitat d’una crítica? L’equilibri és difícil.

Alone together (sols tots junts)

Tots coneixem la definició atribuïda a Stendhal sobre la novel·la: “La novel·la és un mirall que l’autor passeja al llarg del camí; allò que s’hi reflecteix és la vida”. Definició que ha fet molta fortuna, i que qui més qui menys ha parafrasejat.

Una vegada una escriptora deia que, durant molt temps, quan pensava en això del mirall al llarg del camí, sentia com un entusiasme, alguna cosa que la impulsava a imaginar, com un aroma que hagués de produir una novel·la excepcional. Però, havia passat el temps, i mai s’havia assegut a escriure en el moment de l’entusiasme: simplement havia estat una imatge que quan hi pensava la reconfortava, però que a l’hora de la veritat la potencia de l’evocació no li havia fet produir res valuós, res d’aquella novel·la excepcional que havia de passar a la història. I que ho havia anat oblidant.

* * *

Jo, en aquest mirall que té l’escriptor on s’hi reflecteix la vida, una vegada vaig veure-hi reflectit a una persona (una dona entre jove i mitjana edat, molt temps i recursos gastats en l’aspecte, el vestuari i els complements – només en la imatge). Era en una botiga de mòbils renovant el mòbil, i li deia a la dependenta que el volia només per parlar, parlar i parlar... El to i l’actitud amb què ho deia feia pensar que, si no era per telèfon, no l’escoltaria ningú. Però ella parlava, parlava i parlava (fins i tot amb desesperació), i encara no s’havia adonat que en el fons no l’escoltava ningú: tenia el mòbil!

Em va sembla una imatge molt colpidora de la solitud: d’algú que no té necessitats materials però que no s’adona que existeixen les carències espirituals...

Era sobre això que jo volia escriure.

* * *

Ha passat molt temps i he anat oblidant aquell reflex d’algú que està tan sol que es menja el mòbil, en la cataracta dels mòbils de darrera generació que gairebé tothom devora, i on tothom queda enxampat i desapareix rera la boira, pensant-se que estant connectats a algú o alguna cosa. Aquest tampoc se n’han adonat, encara.

* * *

Jo volia escriure sobre allò, però la solitud és un tema massa complex per afusellar-lo en un simple post. Ara, a diferència d’altres temes, la solitud no perd mai el seu poder evocador... La solitud no s’oblida.

Comentar llibres

Per comentar llibres d’assaig em manquen referents; em manca bagatge intel·lectual, una base filosòfica sòlida.

Comentar llibres de poemes és endimoniadament difícil sense fer posts intercanviables...

El comentari de novel·les, en canvi, és molt més agraït, perquè en una novel·la sempre hi ha uns personatges dels que comentar la psicologia, i opinar sobre la vida i la manera de ser dels altres sempre ha estat un esport a l’abast de tothom...

Tenir cura de la salut i de la solitud

«La persona que aprende a cuidar de su salud refleja un grado de madurez y desarrollo personal. Para una persona que padece de un trastorno esquizofrénico es muy importante que desarrolle un especial deseo de cuidar su cuerpo y su salud. Cuidar su peso, la piel, la salud del cabello, de los dientes, comer sano y mantenerse fuerte y ágil son actitudes que demuestran una sana autoestima y una capacidad de disfrutar de la vida a pesar de otras limitaciones que uno tenga.»

«Es aconsejable controlar la ingesta de alimentos a fin de evitar el sobrepeso. Los principales alimentos a restrigir son los ricos en grasas y los que aportan calorías “malas” (alcohol y dulces). Por el contrario, los alimentos ricos en carbohidratos complejos, como cereales, verduras, hortalizas, frutas frescas, debe aumentarse su ingesta con el fin de garantizar suficientes agentes antioxidantes naturales que favorezcan la desintoxicación neuronal. Se debe dar preferencia a la ingesta de pescado frente a la carne para favorecer el funcionamiento cerebral.»

«Nuestro cuerpo está diseñado para el esfuerzo físico. Mantenerse sano pasa necesariamente por tener actividad física. La tasa de enfermedades y de mortalidad es claramente menor en las personas que mantienen un mayor gasto calórico y con mejor forma física. Las personas que gastan más calorías en su trabajo, en su ocio o tiempo libre tienen una incidencia de enfermedades menor.»

* * *            

«Las personas con enfermedades mentales no tienen una buena opinión de sí mismos.»

«Estas personas pueden fallar en expresar empatía o en interpretar situaciones interpersonales e identificar la expresión emocional de sus interlocutores. Su aislamiento social, su falta de motivación y su tremenda ansiedad ante el contacto social, les puede llevar a una pérdida de habilidades sociales.»

«Una característica de esta enfermedad es la especial sensibilidad y ansiedad que experimentan las personas afectadas ante los contactos sociales. Lo que unido a su falta de habilidad para el trato social y su despreocupación por cultivar amistades y afectos con otros, lo llevan a una vida aislada.»

Como afrontar la esquizofrenia

AA.VV. - FEAFES

Objecte llibre

M’assec a llegir a la mateixa taula en què normalment em connecto a internet amb l’ordinador; l’ordinador és en un altre lloc. De seguida em fixo en què el llibre ha quedat envoltat per tots els cables que normalment haig de connectar a l’ordinador, i que ara, amb el llibre, no cal connectar. Per fer que l’ordinador funcioni i faci molt d’entre tot el què pot fer necessito gairebé mitja dotzena de cables... Per esprémer tot el suc al llibre no en necessito cap...

Ja ho sé, el mòbils i les tauletes –no estic gaire al dia de la tecnologia-, potser tampoc necessiten tants cables; el llibre no en necessita cap... I no en necessitarà mai cap.

* * *

Ja sé què em direu: “Ai, aquest fetitxistes de l’objecte llibre!”. Però és així.

Escriure i publicar ara

Abans, ser un escriptor no publicat era més difícil que no pas ara. Ara sempre et pots fer blocaire, i demostrar què efectivament escrius, i com ho fas. Abans tot era molt més complicat, i el fet de tenir la certesa que no et llegiria ningú sempre et provocava un cert desànim, encara que es continués escrivint. Abans t’havies de fer pesat amb els parents, amics, coneguts i saludats perquè et llegís algú... Ara, en un blog, potser et llegeix poca gent, però et llegeix algú – o com a mínim hi ha la possibilitat que et llegeixi algú-. És un canvi substancial, i no tan trivial com podria sembla a primera vista.

Ara, que tot ho tenim a un click de distancia, ja no ens recordem de com era l’escriptura (i la difusió de l’escriptura) quan no hi havia internet...

El poder de l’acció

Sabeu a qui admiro? A les persones d’acció, aquelles que són realment capaces de fer coses reals al món real. La mena de persones que són capaces d’anar cap aquí, d’anar cap allà, de parlar amb aquest, i convèncer-lo, de parlar amb aquell altre, i convèncer-lo, i de fer que les coses passin i els passin. Molts metges, advocats, (i, em sap greu dir-ho – a aquest no els admiro!), polítics, (però també:), directors de cinema i teatre, cantants d’òpera... són així. Jo, somiatruites i fantasiosa com sóc, estic molt lluny de ser així, de poder fer això: de fer “que passin” i “em passin” coses reals al món real. Jo només escric.