Alló que manca al feminisme

“Des de els seus orígens al segle XVIII, el feminisme creia que la igualtat entre els sexes s’aconseguiria mitjançant la igualtat política, jurídica y educativa. Quant per fi ho hem aconseguit, resulta que encara estem molt lluny de la igualtat real. Per què? Què ha fallat, què manca? Jo crec que la resposta és a la cultura. I la cultura es la il·lustració figurativa del que a un nivell més abstracte expressa el llenguatge: la jerarquia entre els sexes i el monopoli de la condició humana per part de l’home. El llenguatge té part de culpa de què tot allò que és femení sigui vist com a parcial, marginal, particular... mentre que allò humà es comfón amb allò masculí.”

(extret del diari El país de març de 2012)

Opinions

Aquests dies, en que no he pogut publicar el blog, m’ha vingut al cap tot el negatiu que s’ha dit del que he escrit durant aquests anys: filosofia barata, discurs pseudointel·lectualoide, paràgrafs que són palles mentals... Tot això s’ha dit del meu blog al llarg del temps, i tot hi que jo no he pensat mai en el blog en aquests termes, aquestes opinions m’han afectat i han minvat una mica la confiança en el que escric. Però, com escriure diferent? Com escriure amb valor? (No deixa de ser curiós preguntar-se això després de gairebé tres mil posts...) Em comprometo a intentar esbrinar-ho i esmerçar-m’hi més a partir d’ara per esmenar-ho, encara que no crec que pugui arribar a escriure gaire diferent del que ja reconec com “la meva veu”, sigui el que sigui el que això vulgui dir, bo o dolent.

(Que algú titlli el meu blog de pseudointel·lectual no m’afecta gaire, jo no pretenc ser “intel·lectual”. Em sabria més greu que el tractessin de pseudoartístic o de pseudoliterari, perquè el que sí que pretenc és ser una escriptora amb qualitat literària, que tampoc vol dir “literata” o “lletraferida”, que són dos termes passats de moda, amb les connotacions cursis que podria tenir un per exemple “poetessa”, paraula antiquada on les hi hagi de la que les escriptores poetes fugen com de la pólvora gairebé sempre. M’agrada escriptora, simplement.)

Hola...

He tornat i sóc com un eriçó a punt d’arrodonir-se en una boleta de punxes.

Però l’escriptura em demana ser alguna cosa més que una boleta de punxes.

...

Abans ho sabia, sabia què havia d’escriure.

Ara no ho sé.

25 anys!!!

Felicitats a Catalunya Música!

Moltes gràcies per tantes hores ininterrompudes de Música en majúscules!

Gràcies Pep!

T'esperem aviat.

Ah de l’escriptura

Jo sempre m’he pres molt seriosament l’escriptura. El temps dirà si l’escriptura se m’ha pres igual de seriosament a mi...

Dies de manaments

Hi ha un manament que diu: “honraràs pare i mare”. Sembla assenyat que s’hagi de parlar bé de qui ens ha dut al món i qui ens ha criat. Però, si la vida familiar no ha estat precisament un camí de roses i estem influïts negativament per l’educació que aquest mateixos pares que hem d’honrar ens han donat, tenim permís per parlar-ne malament i donar la nostra versió?

Aquest és un problema que m’ha preocupat des que vaig començar a escriure. I si em preocupa no és per religiositat o per ganes de seguir els manaments. Si em preocupa és perquè m’he trobat més d’una persona que ha arrufat al nas quan li he explicat la meva versió, la que fa quedar malament els meus pares. Sembla que els draps bruts s’han de rentar de portes endins, que encara que hi hagi coses que ens pesin i que ens hagin pesat en silenci tota la vida es recomana no fer-ho servir d’arma arrosegadora, com a mínim en públic i entre gent desconeguda, perquè simplement no queda bé. M’he adonat que entre la sana gent normal es mira de reüll a qui parla malament dels seus pares.

Això m’ha portat a que he escrit coses sobre la meva família (publicades aquí o no) de les que gairebé no he parlat mai amb ningú de viva veu. En l’escriptura, com que no es veu la cara de qui ho llegeix, fer servir el text com a eina per desfogar-se i quedar ben descansat (i retratat) és molt temptador.

Potser no es tracta de grans tragèdies, sinó del malestar del dia a dia que com una gota malaia ens va erosionant, ara una mica, ara una miqueta més, i ens mina la confiança i l’autoestima. Que em tirés al tren no va ser gratuït, va ser el punt culminant d’un llarg procés d’incomunicació.

Des de fa molts anys que sabia que cada persona té una part negativa que normalment no mostra als altres. Jo no havia vist mai la cara negativa dels meus pares, mai no havia estat conscient de com m’han manipulat sense que jo me n’adonés. Fer públic això es trair-los? Es trair el manament d’honrar-los? Dir que els teus pares t’han manipulat està mal vist?

Autobiografia

Una vegada, fent egosurfing amb el nom del meu blog, vaig llegir un comentari d’algú en un altre blog que posava el meu blog com a exemple de blog que explicava la vida de la persona que l’escrivia, amb totes les coses negatives que això comporta. A qui deia això se li notava que li agradaria explicar sense manies coses de la seva vida, però que la vergonya d’explicar segons què el retenia. Se li notava que no sabia com agafar el toro per les banyes, desbloquejar-se, i simplement començar.

Ser sincers amb les veritats de la nostra vida, i més fer-ho públic, és potser una de les coses que més costen d’aquesta vocació. I més quan, escrivint, les realitats més o menys reals es converteixen elles soles en allò que s’anomena “el nostre relat”, en el sopar de duro de la nostra peripècia, i el fet mateix de convertir-se en narració les fa en perillosament semblants a la ficció.

Quan vaig començar a plantejar-me publicar –només escrivia ficció-, el principal mal de cap que tenia era pensar què pensaria la gent de mi llegint les ficcions que m’inventava. Em feia por que experiències que eren fruit de la meva imaginació els lectors les preguessin per reals, i això em retenia d’escriure segons què, i d’intentar mostrar segons quins escrits.

Curiosament, ara tinc el problema contrari: ara que la base de la meva escriptura són experiències personals, i no tinc problemes per mostrar el que escric, tinc por que els meus lectors les preguin per invencions, cosa que també em reté de dir segons què.

Retorn discret

Em sento com si no hagués escrit mai res abans. Aquests sis anys de fer el blog i tota una vida d’escriure no existeixen, no són cap suport. Torno a començar des de la ment del principiant, des de el desconeixement del que representa fer un escrit,  compondre i publicar un post. Les ganes de posar-m’hi es barregen amb la por i l’angoixa de fer una passa en falç i no saber calibrar-ne les conseqüències. Una mica com si tornés a començar després d’una llarga amnèsia.

Cada nova nit renta les pedres sangonoses de la paranoia, però no les fa desaparéixer. La lluna també hi diu la seva, distant, indiferent, entusiasta. Cada dia hi ha una nova albada, el sol surt per tothom: també per mi encara que de vegades sembli que no ho valori gaire.

Una nova albada

un nou dia

una nova primavera

ganes de florir

però també de pansir-me i morir,

de no ser per sempre,

de parar de patir.

L’eterna ambivalència de tot aquell qui viu i pateix més les espines que no pas emflaira la olor de les roses.

Quan plegarà la vida de ser aquesta eterna pregunta sense resposta que em persegueix i m’enfronta al món completament descalça?

Paciència

Per un imponderable he estat uns dies amb el blog parat. A partir d’ara hi tornaré a escriure de manera esparsa, quan pugui, fins a nova ordre. Gràcies per l’atenció i la paciència.