diumenge, 25 de març de 2012

Retorn discret

Em sento com si no hagués escrit mai res abans. Aquests sis anys de fer el blog i tota una vida d’escriure no existeixen, no són cap suport. Torno a començar des de la ment del principiant, des de el desconeixement del que representa fer un escrit,  compondre i publicar un post. Les ganes de posar-m’hi es barregen amb la por i l’angoixa de fer una passa en falç i no saber calibrar-ne les conseqüències. Una mica com si tornés a començar després d’una llarga amnèsia.

Cada nova nit renta les pedres sangonoses de la paranoia, però no les fa desaparéixer. La lluna també hi diu la seva, distant, indiferent, entusiasta. Cada dia hi ha una nova albada, el sol surt per tothom: també per mi encara que de vegades sembli que no ho valori gaire.

Una nova albada
un nou dia
una nova primavera

ganes de florir
però també de pansir-me i morir,

de no ser per sempre,
de parar de patir.

L’eterna ambivalència de tot aquell qui viu i pateix més les espines que no pas emflaira la olor de les roses.

Quan plegarà la vida de ser aquesta eterna pregunta sense resposta que em persegueix i m’enfronta al món completament descalça?

2 comentaris:

lolita lagarto ha dit...

no sé quan pararà de ser auesta eterna pregunta..
en tot cas celebro tornar a llegir-te, i t'asseguro que la teva escriptura està en forma:)

Elfreelang ha dit...

Si vols que et digui ja m'estranyava i m'inquietava la teva absència...me n'alegro de tornar-te a llegir...per a mi és un gaudi! la vida de vegades dóna batzegades ...escriu escriu que ho fas molt bé ..potser les espines no et podran impedir olorar i veure els pètals vermells de les roses... t'envio una abraçada!