dijous, 17 de desembre de 2015

El text som nosaltres

M’agradaria comentar aquesta frase meva de l’altre dia: “el text som nosaltres”.

Això ve de què, al primer curs d’escriptura creativa que vaig fer, el presencial, ens van dir (aquella era la filosofia del lloc), que els textos que escrivíem no tenien res a veure amb nosaltres, que en escriure estàvem creant un personatge fictici, que l’escriptura posava en joc un jo figurat que no érem nosaltres mateixos, i que per tant no havíem de ser tímids, ni havíem de tenir vergonya, ni ens havia de preocupar el què pensessin els altres, que sempre estarien jutjant en la nostra escriptura el jo figurat, no a nosaltres. Aquesta era la filosofia general d’aquell curs, la teoria.

La realitat, però, era tota una altra, i es feia més evident a mesura que se succeïen les classes.

La realitat era que cadascú presentava els seus textos, i que tots els altres se’ls prenien com si el que allí s’explicava fos la realitat d’aquella persona. D’allò de jutjar el que deia cada escrit com si fos dit per un personatge figurat que ens inventàvem cadascú de nosaltres quan escrivíem com ens havíem dit al principi res de res. (Per cert que no ens ho van tornar a dir).

* * *

És a dir, que tu com a escriptora –com a “fabuladora”- ja et podies esforçar a crear els personatges tot el figurats que volguessis –o poguessis-, que tothom es pensava que el personatge principal eres tu com a persona real, fos quina fos la realitat que hi hagués darrera cada escrit.

O sigui que, mentre els posàvem en comú, pels altres, cadascú era el seu text,  el text érem nosaltres. D’aquí ve això de “el text som nosaltres”.

* * *


Però, es clar, nosaltres érem aprenents... (n’hi ha que ho som, encara). Amb els anys he après que se n’ha de saber molt d’escriure per escriure transcendint el propi jo, per crear aquest personatge (o personatges) figurat que protagonitza la nostra escriptura i que no som nosaltres mateixos: és a dir, que se n’ha de saber molt d’escriure per escriure bona ficció. Simplement allí i en aquell moment no en sabíem més com per a transcendir-nos. (Jo en això de la ficció encara m’hi trenco el cap.) És a dir que una mica de raó sí que tenien, amb la seva filosofia, en aquell curs... 

2 comentaris:

pons007 ha dit...

Ah... ara entenc perquè els protagonistes de les meves històries són tots un malparits sense sentiments...

Clarissa ha dit...

Potser per alguna raó que tu ignores -o que potser saps, no ho sé-, necessites inventar aquesta mena d'històries... Però escriure-ho només en principi no seria cap mal... D'aquí el valor de l'escriptura.