El què us explicava
ahir em va fer reflexionar molt, em fa reflexionar molt, encara. Em fa
reflexionar sobre la naturalesa del què anomenem “ficció”, i, més concretament,
de la ficció que pretén ser novel·lesca... com es genera, quines veritats té en
compte.
Ara, potser tot es
redueix a què cap de nosaltres era Shakespeare. Si tenim en compte que les
seves obres de teatre es poden llegir com a novel·les – opinió personal meva:
“hi molt diàleg”, que diria algú... (No
ho dic per presumir. Si he llegit o no he llegit (seria en català) les obres de teatre de
Shakespeare no us ho hauria de dir jo, s’hauria de traslluir en l’escriptura!)
Com s’ho devia fer,
Shakespeare, per escriure el què va escriure? Com s’ho va fer per “inventar”
tants “jo” figurats sense que l’endevinem (o l’atrapem) sota cap de tantes màscares?
Qui era Shakespeare com a ésser humà individual?
La majoria dels
que intentem escriure sempre diem “jo”, “jo”... només podem –i sabem- dir “jo”,
“jo”... Com s’ho va fer Shakespeare per transcendir el seu jo?
Per això
Shakespeare és Shakespeare, i nosaltres som nosaltres, es clar... Però... és un
tema ple de matisos, inesgotable...
2 comentaris:
i encara més com s'ho feia Pessoa per empescar-se els seus heterònims...tots amb la seva biografia tots i cadascun amb estils diferents d'escriptura? de totes maneres crec que per molts personatges ficticis i per molta ficció en tots hi ha una mica de nosaltres i crec que una mica de Shakespeare en cada obra encara que ells com gran escriptors potser ho fan molt millor que altres el fet d'escriure
tens raó, això a d'emmergir d'un mateix: empescar-se personatges és una cosa que hi ha gent a qui els ve de dintre, com una imaginació, i, abans que esdevingui patològic jo crec que es pot mig controlar mitjançant l'escriptura, l'escriptura hi posa unes fronteres i ho dirigeix cap a quelcom artístic
Publica un comentari a l'entrada