Hi ha un personatge
a La pedra lunar que es mereix una menció especial. Segons l’autor, el
tros en què surt (que pot ser descrit com a entre hilarant i esperpèntic), és
el tros més popular entre els lectors del llibre; parlo de la senyoreta Clark.
L’autor fa servir
aquest personatge i la seva tafaneria per fer-nos testimonis a nosaltres com a
lectors d’unes escenes que si no fos d’aquesta manera recargolada de cap manera
podríem haver presenciat. És a dir, que l’existència de la senyoreta Clark és
un recurs estilístic, podríem dir-ne. Sorneguer, fins i tot.
* * *
La senyoreta Clark
porta una bena als ulls, una bena molt gruixuda, però no sembla que malgrat
això l’autor o els altres personatges arribin a compadir-se mai d’ella.
La senyoreta Clark
creu que regalar llibres té un efecte benefactor. Però és el tipus de llibres
que regala el que la fa una marginada.
* * *
Casualment, jo
també crec en regalar llibres. No com els de la senyoreta Clark, evidentment,
sinó llibres literaris. Però, m’ho han dit moltes vegades: a ningú l’interessen
un rave els llibres. Per això, i salvant totes les distancies, em sento una
mica “senyoreta Clark”. Jo també tinc un caràcter regala-llibres, com si
aquests ho haguessin d’arreglar tot, i en realitat poso a la gent en un
compromís, perquè se senten obligats a llegir-se (llegir!) una cosa que no els
interessa gens ni mica. Es deuen pensar que sóc una pesada. I jo, en canvi,
pensant-me que els regalo la felicitat!
2 comentaris:
A mi no m'agrada que em regalin llibres, tinc uns gusts massa estrictes com per pensar que algú sap quin llibre em pot agradar. Si algú em regala un llibre (cosa que no passa des de que era adolescent) l'embolico i li regalo a algú altre sense ni tan sols llegir-lo.
Caram! Això sí que és tenir les idees clares!
Publica un comentari a l'entrada