L’altre dia em feia
ressò d’una frase d’una persona que deia que “no buscava refugi en la
literatura”. Me’n vaig fer ressò precisament perquè aquesta persona té una
mentalitat completament diferent a la meva, per mi la literatura sempre ha
estat, és i serà un refugi. Vaja, em sembla que ja es nota. No vull dir que jo
sigui millor per això, o que la meva manera de veure-ho sigui la bona, i la
seva no. Allà cadascú amb la seva manera particular de veure les coses; i, al
contrari, acceptar la pluralitat i les idees dels què no pensen com nosaltres
és el gran repte, i més fàcil de dir que de fer.
Amb això de la
literatura em sento com si tingués una cabana a dalt d’un arbre amb un escaleta
difícil de pujar-hi amagada en un bosc frondós i poc transitat. És aquell lloc on m’aïllo i visc en el meu món. Què és
una actitud egoista? Potser sí. Però ja m’he endut prou disgustos a la vida com
per baixar voluntàriament d’aquesta cabana de dalt d’aquest arbre. Aquí
(llegint, escrivint) hi estic bé, és el meu refugi, el meu món.
Hi va haver un
moment a la meva vida en que em vaig adonar que o vivia en el meu món de
lectura i escriptura o viure no tenia sentit. I de moment encara llegeixo i
escric... i penso que viure val la pena... encara que amb tants matisos!
* * *
Dir això em fa
pensar en algú que em va dir si tenia el blog per fer pena, perquè es
compadeixin de mi: “oh, mira... pobreta”. No tinc el blog per fer pena. I jo
personalment penso que una vida de lectura i escriptura no fa pena, sinó que és
una de les millors coses que es poden posseir en aquest món. Ara, ja entenc que
hi hagi qui no ho vegi així, qui no pugui veure-ho.
I és en el silenci
de la pàgina en blanc on...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada