dimarts, 1 de desembre de 2015

La cabana del bosc

L’altre dia em feia ressò d’una frase d’una persona que deia que “no buscava refugi en la literatura”. Me’n vaig fer ressò precisament perquè aquesta persona té una mentalitat completament diferent a la meva, per mi la literatura sempre ha estat, és i serà un refugi. Vaja, em sembla que ja es nota. No vull dir que jo sigui millor per això, o que la meva manera de veure-ho sigui la bona, i la seva no. Allà cadascú amb la seva manera particular de veure les coses; i, al contrari, acceptar la pluralitat i les idees dels què no pensen com nosaltres és el gran repte, i més fàcil de dir que de fer.

Amb això de la literatura em sento com si tingués una cabana a dalt d’un arbre amb un escaleta difícil de pujar-hi amagada en un bosc frondós i poc transitat. És aquell  lloc on m’aïllo i visc en el meu món. Què és una actitud egoista? Potser sí. Però ja m’he endut prou disgustos a la vida com per baixar voluntàriament d’aquesta cabana de dalt d’aquest arbre. Aquí (llegint, escrivint) hi estic bé, és el meu refugi, el meu món.

Hi va haver un moment a la meva vida en que em vaig adonar que o vivia en el meu món de lectura i escriptura o viure no tenia sentit. I de moment encara llegeixo i escric... i penso que viure val la pena... encara que amb tants matisos!

* * *

Dir això em fa pensar en algú que em va dir si tenia el blog per fer pena, perquè es compadeixin de mi: “oh, mira... pobreta”. No tinc el blog per fer pena. I jo personalment penso que una vida de lectura i escriptura no fa pena, sinó que és una de les millors coses que es poden posseir en aquest món. Ara, ja entenc que hi hagi qui no ho vegi així, qui no pugui veure-ho.

I és en el silenci de la pàgina en blanc on...