diumenge, 8 de novembre de 2015

D’una de les primeres novel·les de detectius

He acabat de llegir La pedra lunar (en català), novel·la anglesa de l’època victoriana escrita per un autor anomenat Wilkie Collins.

L’obra porta el subtítol de “una narració amorosa”, però en realitat el què li va sortir al seu autor és una de les primeres novel·les de detectius que hi va haver, cosa de la que ell potser no va ser ni conscient (no ho sé). Serà a partir de llibres com aquests que “la febre detectivesca”, com l’anomena un personatge, fornirà de contingut gran part de la novel·lística que anomenarem de gènere en el futur, generant fins i tot personatges com Sherlock Holmes.

Però, a part de detectivesca, -amb una trama molt agafada pels pèls, tot s’ha de dir-,  aquesta seria principalment una novel·la de personatges, i us diré una cosa: els personatge  principals (ell i ella) em semblen totalment mancats d’interès: són massa joves, massa feliços i massa mancats de contradiccions; no tenen ombres. Em cauen bé, eh?, però són tan inútils com mimats per la fortuna, i es nota que no s’han hagut de guanyar res.

Els personatges secundaris, en canvi, són una altra cosa. I que la majoria d’aquest personatges tan ben caracteritzats siguin criats em sembla que no és casualitat. Només qui ha hagut de lluitar per guanyar-se les garrofes contra el món hostil, sap, pot saber, com són les coses, i pot adquirir els llums i les ombres que calen a tot ésser humà per ser complet. El majordom lector del Robinson Crusoe, la minyona amb passat de lladre, l’ajudant estigmatitzat del metge... són profunds i commovedors. M’ha agradat llegir aquest llibre perquè els he conegut, i em sembla que no els oblidaré. Sort en tenen d’ells i del seu sentit comú els protagonistes per sortir-se’n!