He acabat de llegir
La pedra lunar (en català), novel·la anglesa de l’època victoriana
escrita per un autor anomenat Wilkie Collins.
L’obra porta el
subtítol de “una narració amorosa”, però en realitat el què li va sortir al seu
autor és una de les primeres novel·les de detectius que hi va haver, cosa de la
que ell potser no va ser ni conscient (no ho sé). Serà a partir de llibres com
aquests que “la febre detectivesca”, com l’anomena un personatge, fornirà de contingut
gran part de la novel·lística que anomenarem de gènere en el futur, generant
fins i tot personatges com Sherlock Holmes.
Però, a part de
detectivesca, -amb una trama molt agafada pels pèls, tot s’ha de dir-, aquesta seria principalment una novel·la de
personatges, i us diré una cosa: els personatge principals (ell i ella) em semblen totalment mancats d’interès:
són massa joves, massa feliços i massa mancats de contradiccions; no tenen
ombres. Em cauen bé, eh?, però són tan inútils com mimats per la fortuna, i es
nota que no s’han hagut de guanyar res.
Els personatges secundaris, en canvi, són una altra cosa. I que la
majoria d’aquest personatges tan ben caracteritzats siguin criats em sembla que
no és casualitat. Només qui ha hagut de lluitar per guanyar-se les garrofes
contra el món hostil, sap, pot saber, com són les coses, i pot adquirir els
llums i les ombres que calen a tot ésser humà per ser complet. El majordom
lector del Robinson Crusoe, la minyona amb passat de lladre, l’ajudant
estigmatitzat del metge... són profunds i commovedors. M’ha agradat llegir
aquest llibre perquè els he conegut, i em sembla que no els oblidaré. Sort en
tenen d’ells i del seu sentit comú els protagonistes per sortir-se’n!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada