dijous, 9 d’abril de 2015

El testimoni d’una vida

Aquestes festes he aprofitat per rellegir el llibre Escribir es vivir, de José Luis Sampedro, l’autor entre d’altres de la novel·la La vieja sirena, que vaig intentar llegir i no em va estirar.

Sempre m’han agradat els llibres-testimoni d’escriptors, encara que siguin llibres comercials, i encara que el testimoni sigui el d’un escriptor que no he llegit ni potser el pensi llegir. Tots els testimonis d’escriptors m’interessen. En aquest cas, encara que no hagi llegit les seves novel·les, m’agrada molt tot el què diu.

* * *

A més d’escriptor, Sampedro havia estat economista i professor d’economia, i les seves opinions en aquest terreny són contundents, però típiques. Ve a dir el què diu tothom que no ha passat estretors econòmiques: que els diners no són importants, que poder permetre’s tot el què necessitem i vulguem no és l’important, que s’educa a la gent per consumir, i no per fruir... Diu que hem d’aprendre a gaudir de la vida la marge de la nostra situació econòmica, que no tot ha de ser gastar.

Té molta raó en què, quan tens garantida la subsistència, hi ha més coses a la vida a part de consumir. Però explica-li això a algú que no té garantida la subsistència! O que té una feina precària... O que no té la formació necessària per mirar-se el món dels anuncis i les marques i tot el què compra de manera crítica...

Us heu fixat que les persones d’una certa cultura sempre troben vulgar parlar del què valen les coses? En canvi, les persones comunes (els normals), per cada cosa de la què parlen necessiten mirar l’etiqueta del preu. I és així com s’orienten al món.

Sampedro també acaba reconeguen que amb recursos a la butxaca t’ho pots arribar a passar més bé que sense recursos... Però continua insistint que els recursos no són l’important! I té raó, és clar, però a partir d’un determinat nivell de recursos...

* * *

Enfront de les necessitats materials, Sampedro ens parla de cultivar l’esperit i d’alimentar l’ànima pel camí que ha de fer cadascú tot sol fins a la mort, cosa que en el nostre món consumista tenim ben oblidada; no es pot comprar cap pack de “no tenir por a la mort”, només tenim els llibres i la poesia. D’aquí el seu acostament (com a lector) a tota la literatura mística, tema en el què m’hagués agradat que aprofundís més.

* * *

Sampedro ens parla de ser a l’escriptori mentre passen les idees... I a ell les idees li passaven a les quatre de la matinada!

Es llevava aviat per escriure, i ho combinava amb una feina seriosa (que li agradava) i una família. Em sembla admirable, però a l’abast de pocs, ja no dic escriptors, sinó persones. Jo no hi crec en poder fer seguir tantes coses, però em trec el barret davant qui ho aconsegueix, és clar. Són aquelles persones que les coneixes i estan plenes d’energia; n’he conegut poquíssimes, i casualment no eren escriptors...

Sampedro, abans de ser conegut com escriptor, va passar molts anys escrivint en silenci com a autor desconegut, sense saber que algun dia els seus llibres esdevindrien populars. Això sí que em sembla un exemple real i valuós d’il·lusió i perseverança.

* * *

En resum, a Escribir es vivir tenim el testimoni autèntic d’un vellet molt simpàtic (quan es recull aquest llibre té més de noranta anys), que va viure i va escriure, i que s’endú del ser periple per aquesta existència un bon record, malgrat que el món és com és, i les persones som com som.

Llegiré mai alguna de les seves novel·les? No ho sé. Però ell m’ha caigut molt i molt bé.