Ara ve el bon
temps, i és normal que a tothom li sembli fantàstic. Amb el bon temps sembla
que la vida sigui més senzilla; sempre sembla que un somriure acompanyi els
dies de sol.
Contràriament al
què es podria esperar amb tanta bonança, jo em sento (psíquicament, físicament
no), més fràgil amb el bon temps (en tot allò físic l’estiu sempre és millor).
A l’hivern, amb la roba gruixuda, la calefacció, la fosca i les finestres
tancades em sento més protegida, hi ha més capes entre la realitat i jo. Em
sento més a recer, fins i tot més a recer de la meva pròpia fragilitat; - a
l’hivern em puc amagar més -.
La primavera és la
meva mala època de l’any, l’època en què he tingut els ingressos i en la què he
fet les bestieses.
Per als malalts
mentals, les èpoques de canvis d’il·luminació són les pitjors: a alguns els
afecta més la foscor creixent de la tardor, a d’altres els afecta més la
transparència cada cop més esclatant de la primavera, però ambdues èpoques són
molt males èpoques per aquests mals en aquest verals, amb el nostre clima que a
tothom li sembla fantàstic... (i que ho és, es clar).
Arriba la
primavera, l’època de l’escalforeta creixent, que tan bé va pels ossos, per
l’organisme, i per tot.
Espero que, aquest
any, tenint en compte els meus alts i baixos, la meva psique no em torni a
jugar una mala passada... (De moment bé, però, equilibrada.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada