divendres, 13 de març de 2015

El difícil equilibri estacional

Ara ve el bon temps, i és normal que a tothom li sembli fantàstic. Amb el bon temps sembla que la vida sigui més senzilla; sempre sembla que un somriure acompanyi els dies de sol.

Contràriament al què es podria esperar amb tanta bonança, jo em sento (psíquicament, físicament no), més fràgil amb el bon temps (en tot allò físic l’estiu sempre és millor). A l’hivern, amb la roba gruixuda, la calefacció, la fosca i les finestres tancades em sento més protegida, hi ha més capes entre la realitat i jo. Em sento més a recer, fins i tot més a recer de la meva pròpia fragilitat; - a l’hivern em puc amagar més -.

La primavera és la meva mala època de l’any, l’època en què he tingut els ingressos i en la què he fet les bestieses.

Per als malalts mentals, les èpoques de canvis d’il·luminació són les pitjors: a alguns els afecta més la foscor creixent de la tardor, a d’altres els afecta més la transparència cada cop més esclatant de la primavera, però ambdues èpoques són molt males èpoques per aquests mals en aquest verals, amb el nostre clima que a tothom li sembla fantàstic... (i que ho és, es clar).

Arriba la primavera, l’època de l’escalforeta creixent, que tan bé va pels ossos, per l’organisme, i per tot.

Espero que, aquest any, tenint en compte els meus alts i baixos, la meva psique no em torni a jugar una mala passada... (De moment bé, però, equilibrada.)