No es pot dir que
jo hagi viatjat gaire, ni tan sols es pot dir que hagi sortit gaire de casa.
Moltes coses les he après als llibres (i a la ràdio). És per això que de
vegades em fa por que, d’allò après als llibres, un cop confrontat amb la
immensa vastedad del món real, no en quedi res que serveixi per res, com si
allò après fos una mena de flor d’hivernacle que hagués d’arrelar a camp obert
i no sabés si se’n sortirà.
* * *
En un llibre llegit
darrerament, m’ha semblat comprendre la mentalitat d’allò que anomenem “l’Amèrica
profunda”, és a dir, la mentalitat dels habitants dels pobles (que no de les
grans ciutats), del nord del continent americà. (I que havent mirat tantes
sèries i pelis nord-americanes des de sempre mai havia acabat de capir).
El llibre és La
ética protestante y el espíritu del capitalismo, de Max Weber, que, ja
aviso, és un totxo totxo, una autèntica totxana, i que m’ha costat empassar-me
qui-sap-lo... (però que ha valgut la pena).
Crec sincerament
que tota persona d’aquí (vull dir d’un país de substrat catòlic, encara que
sigui catòlic no practicant), i, sobretot, algú imbuït de l’anticlericalisme
que hi ha aquí, l’hauria de llegir si vol anar a establir-se allà.
Ja sé que moltes
persones d’aquí han anat allà sense haver llegit aquest llibre i no l’han
trobat pas a faltar, però jo me n’alegro d’haver-lo llegit (encara que no em
mouré pas de casa ni aniré mai allà), perquè em fa l’efecte que he comprés
alguna cosa real sobre la mentalitat d’aquesta gent, que viuen en el país que
dirigeix el món occidental, i m’alegro d’haver entès algunes coses que em
preguntava, encara que sàpiga que qualsevol realitat social va molt més enllà
del què es pugui llegir en un llibre, i que aquest llibre ja tingui els seus
anyets...
* * *
I per què dic que
he entès coses que em preguntava?
Doncs perquè dues vegades a la meva vida he
estat testimoni de com dues persones nord-americanes que no es coneixien entre
elles s’enfrontaven a una situació difícil (una a la mort d’una persona gran,
l’altre a un internament al psiquiàtric), agafant-se de les mans tots junts i
pregant, cosa que em va cridar moltíssim l’atenció (em vaig quedar a quadres) i
que no he vist fer mai dels mais a ningú d’aquí... I que si fes algú d’aquí
potser ho trobaríem fora de lloc, segurament.
Llegint aquest
llibre he entès el perquè aquestes persones nord-americanes van fer aquest
gest, per ells completament seriós i transcendent. Aquella gent creuen, i
no els fa vergonaya creure. I no vull dir que aquí no hi hagi també gent que
cregui, però ens ho prenem d’una altra manera...
* * *
I aquí és on la
flor d’hivernacle (les meves teories personals, tretes dels llibres) ha de
sobreviure al rigor del món real... Què sé jo del món real i de fins a quin
punt allò que he escrit avarca alguna realitat?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada