divendres, 3 d’octubre de 2014

Viatge virtual

No es pot dir que jo hagi viatjat gaire, ni tan sols es pot dir que hagi sortit gaire de casa. Moltes coses les he après als llibres (i a la ràdio). És per això que de vegades em fa por que, d’allò après als llibres, un cop confrontat amb la immensa vastedad del món real, no en quedi res que serveixi per res, com si allò après fos una mena de flor d’hivernacle que hagués d’arrelar a camp obert i no sabés si se’n sortirà.

* * *

En un llibre llegit darrerament, m’ha semblat comprendre la mentalitat d’allò que anomenem “l’Amèrica profunda”, és a dir, la mentalitat dels habitants dels pobles (que no de les grans ciutats), del nord del continent americà. (I que havent mirat tantes sèries i pelis nord-americanes des de sempre mai havia acabat de capir).

El llibre és La ética protestante y el espíritu del capitalismo, de Max Weber, que, ja aviso, és un totxo totxo, una autèntica totxana, i que m’ha costat empassar-me qui-sap-lo... (però que ha valgut la pena).

Crec sincerament que tota persona d’aquí (vull dir d’un país de substrat catòlic, encara que sigui catòlic no practicant), i, sobretot, algú imbuït de l’anticlericalisme que hi ha aquí, l’hauria de llegir si vol anar a establir-se allà.

Ja sé que moltes persones d’aquí han anat allà sense haver llegit aquest llibre i no l’han trobat pas a faltar, però jo me n’alegro d’haver-lo llegit (encara que no em mouré pas de casa ni aniré mai allà), perquè em fa l’efecte que he comprés alguna cosa real sobre la mentalitat d’aquesta gent, que viuen en el país que dirigeix el món occidental, i m’alegro d’haver entès algunes coses que em preguntava, encara que sàpiga que qualsevol realitat social va molt més enllà del què es pugui llegir en un llibre, i que aquest llibre ja tingui els seus anyets...

* * *

I per què dic que he entès coses que em preguntava?

Doncs perquè dues vegades a la meva vida he estat testimoni de com dues persones nord-americanes que no es coneixien entre elles s’enfrontaven a una situació difícil (una a la mort d’una persona gran, l’altre a un internament al psiquiàtric), agafant-se de les mans tots junts i pregant, cosa que em va cridar moltíssim l’atenció (em vaig quedar a quadres) i que no he vist fer mai dels mais a ningú d’aquí... I que si fes algú d’aquí potser ho trobaríem fora de lloc, segurament.

Llegint aquest llibre he entès el perquè aquestes persones nord-americanes van fer aquest gest, per ells completament seriós i transcendent. Aquella gent creuen, i no els fa vergonaya creure. I no vull dir que aquí no hi hagi també gent que cregui, però ens ho prenem d’una altra manera...

* * *


I aquí és on la flor d’hivernacle (les meves teories personals, tretes dels llibres) ha de sobreviure al rigor del món real... Què sé jo del món real i de fins a quin punt allò que he escrit avarca alguna realitat?