L’estructura del blog

La condició humana. Hannah Arendt. (p215): “Per jutjar una obra d’art hem de conèixer la imatge mental de l’obra acabada que tenia l’artista abans de realitzar-la.”

Jo em pregunto... com és compatible això amb improvisar? És pot improvisar una obra d’art?

(El jazz és art i s’improvisa... però per improvisar un solo i que tingui sentit l’artista ha d'haver estudiat molt la música i l’instrument, abans...)

Jo no tinc cap “imatge mental” del que ha de ser el blog, no és com si fos una novel·la, no segueix cap estructura...

... i si el que faig al blog no és art?

El blog és un “treball en procés”, es va escrivint i canvia a mesura que es va fent... l’estructura és va improvisant a mesura que s’escriu... no segueix cap model preexistent...

L’únic model que hi pot haver és que cada post segueix l’estructura d’un text ben escrit, això sí.

“L’estructura de l’ésser com a text” (allò que tan bé coneixen els estudiants anglosaxons...), és present a cada post individual, que es pot llegir separadament i té sentit.

Però, el conjunt de tots els posts, que no segueix cap estructura conscient, i que té sentit com a desfogament personal, té sentit com a obra d’art?

Tipus de posts

Diu que per escriure un post t’has d’haver adonat d’alguna cosa.

Jo m’he adonat d’una cosa.

M’he adonat que els meus posts, els més o menys 2500 posts que he escrit des que vaig començar a fer el blog, es poden dividir en tres grans grups, que representen tres vies d’escriptura.

La primera via són els posts que parlen de llibres i literatura. Així és com vaig començar i aquests posts son majoritaris al Blog d’una lectora, en cadascuna de les dues etapes que va tenir, la lectora soltera i la formiga lectora.

Llavors hi ha els posts que parlen del món en abstracte, els pensaments sobre el món, les reflexions i paradoxes que em genera la “realitat”, però sense entrar en històries personals, encara que la visió que reflecteix aquest posts és molt personal. En aquest grup hi ha tots els pots que em genera escoltar la ràdio i també totes les reflexions sobre l’escriptura i els blogs. Aquesta mena de posts van començar principalment a Una noia del segle passat, són majoritaris a Pessoa i la pluja, i també continuen als Llaços imaginaris.

La tercera via són els posts en que explico anècdotes de la meva vida, algunes conflictives, tal i com les arestes de la realitat han modelat la meva visió de les coses, i en aquesta via hi estan inclosos els posts en què parlo de la meva malaltia, però també hi ha post amb batalletes que no hi tenen res a veure. Aquesta via és la de les història personals. Aquests posts van començar a El vol de la reina de la ruda, a les dues etapes que va tenir, van continuar tímidament a Pessoa i la pluja i continuen amb força als Llaços imaginaris.

Aquest són les tres menes o tres vies de posts que he tingut i que tinc actualment.

No sé a quina conclusió haig d’arribar.

Cultura general

Al meu temps hi havia un concepte que anomenàvem “cultura general”. Els professors ens deien: això no us servirà per res, però és “cultura general”. Evidentment, ja en aquella època hi havia qui passava completament dels ensenyaments que només servien per “cultura general”, però qui volia s’hi podia fixar. Ara observo amb preocupació que el concepte “cultura general” fa temps que ha desaparegut dels mitjans de comunicació.

El plaer tàctil dels llibres

Una de les coses que m’agrada més fer amb els meus llibres, a part de percançar-los, comprar-los i llegir-los, és canviar-los de lloc, transportar-los i ordenar-los; en definitiva, pensar com els distribuiré i calibrar si els puc situar de maneres més pràctiques de com els tinc ara.

M’agrada tenir-los entre els mans mentre els canvio de lloc...

La força de la vida virtual

A internet, emparats per l’anonimat i el desinhibició de la vida virtual, les persones fan i diuen moltes coses que la vida real no dirien ni farien, ni se’ls acudiria.

Per això la xarxa és el salvatge oest.

Després

Vosaltres sabeu que hi ha molta gent que se sent culpable després d’haver practicat sexe. Això és perquè, després de l’orgasme, després de la descàrrega eròtica (encara que sigui onanista), la ment es relaxa i afloren a la consciència els sentiments no resolts. Només caldria resoldre aquest sentiments que ens fan sentir malament per no sentir-se culpable després del sexe. Com que la majoria de gent no s’ha immergit prou en si mateixa (alguns ni es reconeixen a si mateixos que se senten culpables), no saben que el que els fa sentir culpables és l’afloració dels sentiments no resolts per la relaxació de la ment i no el sexe en sí. Es pensen que és l’orgasme el que els fa sentir culpables i associen l’haver practicat sexe amb l’haver fet una cosa mal feta.

A això hi contribueix molt els substrat catòlic i la mentalitat de moral juedo-cristiana, molt atent al “pecat del carn”, que hi ha en l’educació de la nostra societat, com a mínim de les generacions més grans. L’església s’ha aprofitat durant molts anys d’aquest sentiment de culpa que aflora després de la descàrrega amb els sentiments no resolts per manipular les consciències. Avui encara no tothom es pot permetre anar la psicoanalista per curar els sentiments no resolts explicant-los.

La descarrega eròtica s’assembla molt a la descarrega d’afluixament de la tensió que passa després d’haver escrit, després d’haver plasmat una idea que romania inarticulada al fons del crani com un grafitti en una paret mig ruïnosa i haver-lo traduït a paraules que tothom podrà llegir. El sospir de satisfacció després d’haver tingut un orgasme i el sospir de satisfacció després d’haver-se desfogat escrivint poden ser el mateix.

Per això, després de la descarrega emocional de l’expressió d’allò que volíem dir i que hem aconseguit escriure, hi sol haver un rebot.

El cap es relaxa, afloren els sentiments no resolts, i amb ells el sentiment de culpa. Per això moltes vegades em sento culpable després d’haver escrit i em plantejo destruir el que he escrit, no ja els posts, sinó dels meus escrits en general. Em sento satisfeta d’haver escrit però culpable per allò que he escrit. He fet bé? Hi tinc dret? No farà riure? No me’l criticarà excessivament ningú? Algú es pot sentir ofès? He fet mal a algú amb el que he escrit? He parlat malament d’algú? Està prou bé? Faig bé d’escriure? Hi tinc dret?

Suportar aquest rebot desagradable i la inseguretat que ve després d’haver escrit (en alguns textos més que en d’altres) és gairebé més difícil que escriure en sí, i moltes vegades sento com si fes una cosa mal feta per haver escrit, com si exposes les meves vísceres (i no em refereixo només al blog). Això em fa sentir malament, i el rebot dura una estona.

La repetició diària del rebot és el que fa difícil l’escriptura. El que fa l’escriptura fins i tot dura és el rebot, més que el procés d’aprenentatge de l’escriptura en sí. Te n’has de morir de ganes de dir una cosa perquè passar repetidament per aquest rebot d’inseguretat contra tu mateixa et valgui la pena.

L’haver escrit et fa sentir malament i insegura durant una estoneta, però si no escrivissis... potser fins i tot seria pitjor, llavors potser et sentiries a punt de rebentar durant tot el dia.

El mateix que passa amb el sexe, i tot i que els sentiments no resolts que genera el sexe puguin ser diferents dels sentiments no resolts que genera l’escriptura.

Manera d’escriure

Ja sé que no sóc bona escriptora com els escriptors publicats en llibre, que si volgués que em publiquessin hauria d’escriure diferent, però el que escric és el que m’agrada escriure, i, a més, no puc escriure d’altra manera.

El remei de l’escriptura

Aquella persona sabia una cosa que jo llavors encara no sabia: que les persones que estem soles som extremadament vulnerables...

Queda l’escriptura.

Terra de fascinerosos

Internet és la llibertat?

A mi  m’havien dit que internet era el salvatge oest, un lloc sense llei encara per civilitzar...

Això és la llibertat?

(Només ho pregunto...)

El camí de la cultura

Vaig llegir una vegada per internet que a l’estat espanyol, escrivint en castellà, no hi havia bons assagistes dignes d’aquest nom... (evidentment això ho deia un català...).

Fa poc que he plegat de llegir novel·les per començar a llegir només poesia i assaig, o sigui que no sóc cap experta en el tema dels bons assagistes, encara que sé quan una assaig és bo i quan un autor de llibres de no-ficció val la pena.

Avui m’agradaria trencar una llança a favor dels llibres de Ramón Andrés, que crec que és un assagista de categoria en el sentit intel·lectualment rigorós de la paraula. No he llegit tots els seus llibres, -de fet, només n’he llegit un, si heu seguit el blog ja sabeu quin-, però tinc ganes de llegir-ne més. De moment, compta amb tota la meva enveja sana i admiració.

És un home que sap, i s’entén que en un país com el nostre una escriptura així passi completament desapercebuda, perquè som tots una colla d’ignorants obsessionats pel futbol. I jo sóc la primera a qui li agrada que el barça guanyi, però el món no s’acaba en això.

En un país on es confon la transcendència amb l’avorriment i el sentit de l’humor amb la frivolitat, i on l’art es considera una activitat inabastable per una digna “persona normal”, amb la prosa de Ramón Andrés he descobert un petit recés, l’ombra d’una olivera en aquest camí tan àrid de la incultura que ens volen imposar.