dissabte, 2 de gener de 2016

De solituds i acompanyaments

Com és que faig tanta propaganda de “l’estar sola”, quan visc amb la meva família, i tinc la seva companyia, almenys presencialment, cosa que no tothom pot dir?

La meva família és una companyia presencial, podríem dir-ne, per mi, es cert, però no mental; no comparteixen el meu món. Els meus pares són grans, són de pagès; saben llegir, llegeixen, (diaris, revistes, llibres divulgatius), però no saben res de llibres bons. No ho dic per criticar, simplement si mai parlo de literatura no m’escolten. I és en part per això que m’interesso pel futbol i per les xafarderies de les Lecturas: quan parlo d’en Messi sempre m’escolten.

Mentalment, espiritualment, em sento més acompanyada per la lectura i l’escriptura. Visc en el meu món, en la meva solitud mental, una vida interior que no comparteixo –mai he compartit- amb les persones que viuen amb mi. Persones que, no obstant, hi són i que són un acompanyament presencial que sé apreciar que hi sigui: no sé com podria reaccionar el dia en què, a més de mentalment sola, em quedi sola, sola sense ningú que m’acompanyi amb la seva presencia. Segurament serà bastant difícil.

Ara, sola mentalment fa molt temps que ho estic; fa molt temps que visc recollida en les meves coses. (Precisament el blog apareix per aquesta necessitat meva de compartir aquestes coses).

* * *

Quan em van presentar a l’Anicet, es va emportar la meva pau mental. Més que enamorada d’ell, vaig estar “atrapada psíquicament” per ell. Ho veig ara. (Això, que sona –i és- molt estrany, ho hauria d’explicar més bé. D’aquí em ve aquest immens embolic que he tingut dins el cap tots aquest anys).

Abans que l’Anicet entrés a la meva vida en  persona, estava sola, i més o menys estava bé, tenia pau mental –més o menys. Durant aquells deu anys que l’Anicet va ser a la meva vida, o que, sent-hi, no hi va ser, vaig patir molt psicològicament i vaig sentir la frustració de la solitud com mai l’havia sentida.

Per cert que l’Anicet tenia (té, encara, suposo), els ulls blaus, i jo ja havia pressentit aquest ulls blaus molt abans de coneixe’l en persona. Els ulls foscos són molt més càlids, me’ls estimo més. (Però això del color dels ulls és poc menys que una anècdota sense importància). L'important, més que el color, és l'expressió.

Passat el temps, i esforçadament oblidat l’Anicet, torno a estar bé sola. Però ha hagut de passar molt temps.

Però tot això s’hauria d’explicar molt més bé, es pot explicar molt més bé.

* * *

Podríem dir que, pel meu caràcter, sempre he esta una persona solitària: solitud, lectura i escriptura; solitud i llibres. I m’adono que sóc així, i que probablement així continuaré, a no ser que hi hagués un gir copernicà a la meva vida.

Sóc conscient que hi ha moltes persones que viuen soles, sense cap companyia presencial, i que la solitud pot arribar a ser molt difícil.

També, vull afegir que no explico més de les persones que m’envolten per discreció i anonimat. No llegeixen el meu blog, ni els interessa gens ni mica, però no els agradaria aparèixer-hi.

2 comentaris:

Clarissa ha dit...

Vull tenir un record per la Jaka, que sé que llegia el meu blog. Mai ens vam veure els ulls, però segur que els tenia bonics. Gràcies per tot!

miquel ha dit...

:-)