diumenge, 6 de desembre de 2015

Una persona assenyalada

Llegida la novel·la nord-americana del sXIX (en català) La lletra escarlata (sense haver vist abans cap de les moltes pelis que s’hi basen), no hi veig més que la història d’una dona forta, d’una mare soltera en una època en què pel que sembla no existia el divorci.

El pajaru em sembla un faldiller sense remei, i sense auto-coneixement, encara que amb mitja coherència. I dic mitja, perquè aquí l’arrossegar el carro de la vida queda al càrrec de les dones, de la dona, d’ella. Ell és dèbil i immereixedor del sacrifici que es fa per ell; però és jove, eloqüent i atractiu físicament, i això és el què la perd, a ella.

El què anomenaríem ex_marit és al mateix temps dimoni venjador i fada padrina, i un individu ben estrany. És atractiu psíquicament, com si fos un hipnotitzador, però no físicament; és un home deforme, i això és què el pobre diable no li perdonarà a ella.

Una història senzilla i commovedora, amb més matisos dels que sembla a primera vista.

La societat tan puritana que s’hi descriu (puritana i al mateix temps tan hipòcrita) devia ser molt dura. I segons quines coses tampoc han canviat tant des de llavors.

* * *

Llegir La lletra escarlata era un deute que tenia amb un dels primers lectors del blog, al començament d’escriure’l. Vaig dir que la llegiria i finalment l’he llegit. M’ha costat posar-m’hi, gairebé tota la història del blog, però al final l’he pogut acabar en un parell de tardes. Tenia por que em costés entrar-hi, tenia por de com estaria tractat el tema del patiment, de la marginació, temor que la final s’ha revelat sense fonament, perquè aquest llibre està escrit amb un gran tacte. Encara que ja m’imaginava que literàriament estaria bé, no m’esperava que  m’agradés tant, m’ha captivat.

Llegir aquesta novel·la també era un repte personal per mi, era la darrera novel·la que em quedava per llegir del cicle “adúlteres de paper” (decimonóniques), que vaig recollir ja fa temps. Ara sí que puc dir que he llegit totes les novel·les decimonòniques que vaig triar per aquesta llista. (Que consti que és una llista personal meva; he vist altres llistes de novel·les decimòniques de dones adúlteres, però no me semblen tan reeixides ni interessants).

Ja no és que sigui un llibre del segle passat, sinó que és un llibre del segle avantpassat. Però la marginació per motius sexuals és un tema molt candent encara, en les nostres avançadíssimes i tolerants societats del sXXI.

* * *

Una història senzilla i commovedora, en què qui s’accepta a si mateix tal com és es redimeix, i qui no es coneix prou a sí mateix per això (per acceptar-se), es condemna.

M’ha agradat molt. És una història transparent i màgica. I és curiós com a través de la marginació Hester Prynne es realitza. (La història d’Hester Prynne i de com es redimeix em fa pensar en les beguines... Potser en faré un post, sobre les beguines...).

* * *

Hester Prynne és redimeix, i aconsegueix un equilibri. En la seva solitud aconsegueix ser mestressa de la seva vida d’un manera que ha quedat vedat a cap de les altres protagonistes de les novel·les decimonòniques d’adulteri de la llista, la majoria de les quals -si no totes- van cap al desastre. Per això m’alegro d’haver llegit aquesta novel·la per tancar el cicle. Com a mínim la cosa s’acaba amb un bri d’optimisme (optimisme que tampoc és gaire optimista, no us penseu, però, comparativament...). Hester Prynne és l’única que es realitza, que té una feina –per trista que sigui-, que sap fer alguna cosa útil. Es dur dir això de les altres protagonistes, algunes de les quals les aprecio molt, però tampoc crec que sigui culpa d’elles, sinó de la societat en què viuen i del paper que té la dona en aquesta societat. Seria la diferència entre el vell i el nou món? No en sé prou sobre el tema per conjecturar això.

Demà publicaré la llista que us dic.


2 comentaris:

Elfreelang ha dit...

m'ha agradat molt llegir el teu comentari a la novel.la ....i encara que hagin passat segles malauradament continua sent vigent el puritanisme, la hipocresia i els tabús sexuals i d'altres

Clarissa ha dit...

tens raó. i no sempre s'és prou valenta per lluitar contra els prejudicis (parlo per mi)