dissabte, 5 de desembre de 2015

Queixalada de vida

Una altra queixalada al pollastre a l’ast... D’un pollastre en quedarien els ossos... Del blog, ves a saber què en quedarà... El gust, potser? Un regust d’aliment per l’ànima? No seria això el que s’hauria de recercar quan s’escriu? El sabor de la substància que alimenta l’ànima? Que, al cap i a la fi, és la comunicació amb els altres, i l’ànima s’alimenta d’aquesta comunicació...

Tot això sabent i tenint en compte que l’autèntica comunicació és presencial, una trobada compartint el mateix espai-temps... Mirar-nos als ulls genera dopamina; la dopamina ens nodreix. Tot el que no sigui això, (telèfons, escriptura abreviada, escriptura), és només comunicació mutilada, incomunicació disfressada, solitud maquillada...

Tot i sabent-ho, però, i tenint en compte que al cap i al fi estem sols, la lectura i l’escriptura amb finalitats literàries, (els llibres, els blogs), són una bonica solitud acompanyada. Comunicació, encara que no presencial, però aliment per l’ànima... No sempre una trobada presencial és aliment per a l’ànima... Una trobada amb un llibre, una trobada escrita, molt sovint pot ser-ho, per més que una trobada presencial sigui més real que cap fantasmagoria de text escrit, que al cap i a la fi només existeix dins en nostre cap, incomunicat, llegit o escrit, però que no es pot considerar una queixalada de vida real. Queixalar la vida! (Com als anuncis!). I la vida real mai acostuma a estar a l’altura de la fantasmagoria...


El pollastre a l’ast d’en Carpanta  també era imaginari... i no l’arribava a queixalar mai...