Una altra
queixalada al pollastre a l’ast... D’un pollastre en quedarien els ossos... Del
blog, ves a saber què en quedarà... El gust, potser? Un regust d’aliment per
l’ànima? No seria això el que s’hauria de recercar quan s’escriu? El sabor de
la substància que alimenta l’ànima? Que, al cap i a la fi, és la comunicació
amb els altres, i l’ànima s’alimenta d’aquesta comunicació...
Tot això sabent i
tenint en compte que l’autèntica comunicació és presencial, una trobada
compartint el mateix espai-temps... Mirar-nos als ulls genera dopamina; la
dopamina ens nodreix. Tot el que no sigui això, (telèfons, escriptura
abreviada, escriptura), és només comunicació mutilada, incomunicació
disfressada, solitud maquillada...
Tot i
sabent-ho, però, i tenint en compte que al cap i al fi estem sols, la lectura i
l’escriptura amb finalitats literàries, (els llibres, els blogs), són una
bonica solitud acompanyada. Comunicació, encara que no presencial, però aliment
per l’ànima... No sempre una trobada presencial és aliment per a l’ànima... Una
trobada amb un llibre, una trobada escrita, molt sovint pot ser-ho, per més que
una trobada presencial sigui més real que cap fantasmagoria de text escrit, que
al cap i a la fi només existeix dins en nostre cap, incomunicat, llegit o
escrit, però que no es pot considerar una queixalada de vida real. Queixalar la
vida! (Com als anuncis!). I la vida real mai acostuma a estar a l’altura de la
fantasmagoria...
El pollastre a
l’ast d’en Carpanta també era
imaginari... i no l’arribava a queixalar mai...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada