dimarts, 8 de desembre de 2015

L’escriptura com a paradís invisible

La novel·la La lletra escarlata m’ha agradat, m’ha captivat com a història, m’ha captivat per la solitud acceptada amb què acaba la història, però si hi ha una cosa que m’ha entusiasmat de debò, i força, d’aquest llibre, és La duana, el text de presentació que l’autor inclou com a prefaci. Si m’ha agradat més que la novel·la en si és perquè la novel·la és trista, i absolutament seriosa, tot i que com a novel·la està molt bé, però a mi també m’agraden els textos que no són novel·les, i precisament aquest tipus de textos que parlen de l’escriptura així en abstracte són la meva debilitat. Aquest text està fet amb un gran sentit de la ironia, i parla de l’escriptura, potser com a cosa poc important al món, però com a cosa que pot omplir espiritualment una vida.

En el text La duana l’escriptor nord-americà del sXIX Nathaniel Hawthorne ens hi mostra amb un realisme entre lúcid i tendre què significa realment dedicar-se a l’escriptura en aquest món, que en això encara és el nostre. (És a dir, absolutament res).

Si la novel·la m’ha agradat, el prefaci m’ha entusiasmat, per la seva consciència i autoconsciència del que seria escriure.


A partir d’ara  em sembla que serà un text-talismà per mi; ho hauria de ser per qualsevol que escrigui.