dimecres, 9 de desembre de 2015

Hawthorne s’explica

«De totes maneres, sembla que quan l’autor llança aquests estímuls al vent, es dirigeix, no als que desaprofitaran el seu llibre o als que mai no l’agafaran, sinó al pocs que l’entendran, molt millor que els seus companys d’escola i de vida.»

«_ Un narrador d’històries! Quina mena de negoci pot ser això? Quina manera de glorificar Déu o de ser útil a la humanitat pot significar això en aquests temps? Caram, quin tipus tan degenerat!» 

«Semblaven haver desaprofitat tots els grans daurats del saber pràctic que han tingut tantes oportunitats de recollir, i haver emmagatzemat curosament totes les seves memòries amb les cloves d’aquest grans.»

«Cap d’ells, m’imagino, havia llegit mai una sola pàgina de les meves narracions i si ho haguessin llegit no els hauria interessat gens; al cap i a la fi, tampoc no hauria canviat la qüestió que aquelles mateixes pàgines inútils les hagués escrit la ploma de Burns o la de Chaucer, ambdós eren, en aquell temps, funcionaris de Duana, com jo mateix. Per un home que ha somniat en la fama literària i a fer-se una categoria entre els dignataris del món en aquests mitjà, és una bona lliçó –tot i que sovint és molt dura-, per fer un pas endavant i allunyar-se de l’estret cercle en què es reconeixen les seves reivindicacions i adonar-se que fora d’aquest cercle tot el que ell porta a terme i tant defensa està totalment desproveït de significat.»

«En un extrem de l’habitació, en un racó, hi havia uns quants barrils apilats un sobre l’altre, que contenien lligalls de documents oficials. Grans quantitats de porqueries similars estaven escampades pel terra. Era penós pensar quants dies, quantes setmanes, quants mesos i anys d’esforç s’havien esmerçat en aquells papers florits, que ara només eren un estorb per terra, amagats en aquest racó oblidat on mai uns ulls humans els tornarien a mirar. Però llavors, quants munts d’altres manuscrits, -escrits, no amb l’avorriment de les formalitats oficials sinó amb les idees de cervells enginyosos i la rica efusió dels cors profunds- havien, igualment, caigut en l’oblit? I això, a més a més, sense haver servit a un propòsit en el seu moment, com havien servit aquells papers amuntegats, i-el més trist de tot- sense haver proporcionat als qui els havien escrit la vida confortable que els funcionaris de la Duana havien aconseguit amb aquells guixots sense cap valor!»

«Llavors, a aquesta hora, i amb aquesta escena al seu davant, si un home assegut tot sol, no pot somniar coses estranyes i fer que semblin veritat, no cal pas que intenti escriure novel·les.»

«A mi – que he estat un observador calmat i curiós, tant en la victòria com en la derrota-,»

«Mentrestant la pressió havia començat amb el meu assumpte, i el meu nom i el meu estat decapitat van sortir als diaris durant una o dues setmanes, com el genet sense cap d’Irwing, cadavèric i horrible, i delerós de ser enterrat, (...). Això pel que fa al meu Jo figurat. L’Ésser humà real, tot aquest temps, amb el cap ben posat sobre les espatlles, havia arribat a la confortable conclusió que tot era per a bé; i va fer una despesa en tinta, paper i una ploma, va obrir el seu escriptori tant de temps en desús i va tornar a ser un home de lletres.»

La duana
La lletra escarlata

Nathaniel Hawthorne