dilluns, 14 de desembre de 2015

Lectura viva (1)

Me’n recordo d’uns llibres que llegia a la meva infantesa, en els què una colla d’amics jugaven –i competien- a ser observadors.

Es tractava d’anar a passejar per un lloc on hi hagués gent –tampoc gaire gent-, i fixar-se en com anaven vestits, i, després, al lloc de reunió, posar-ho en comú a veure qui recordava més detalls de com anava vestit cadascú, i veure si a partir d’això, de com anaven vestits, podien deduir alguna cosa de qui eren aquelles persones, què feien, què els interessava.

A mi això (és a dir, descobrir coses dels altres a través de la observació), em semblava fascinant, encara m’ho sembla, però... observar a partir de la roba que porta cadascú em semblava –i em continua semblant- mancat d’interès... per què... quina importància té la roba? Què importa com va vestit cadascú?

(Tot i què amb el matís que jo parlo a l’època actual, en què les robes de tothom s’igualen. Potser, en l’època i el país en el què aquesta colla observaven, provablement la roba sí que fos prou diferenciadora com per deduir coses dels altres només a través dels seus vestits. Era sens dubte abans del prêt-a-porter, i un lloc i una època on cadascú devia anar vestit segons quina era la seva classe social. Però ara i aquí les robes de les persones ja no es diferencien pas segons quina és la seva classe social, sempre parlant en general, i tenint en compte que sempre hi haurà roba bona i roba menys bona, i gent que és elegant i gent que no és elegant. Però a mi la roba no m’interessa, i deduir coses de la gent a partir de la seva roba que porten em continua semblant una bestiesa. Després de la popularització dels texans i des que existeix “la moda”, gairebé tothom va vestit més o menys igual, cosa que no m’agrada gens, però... en fi.)

L’important no és llegir la roba, l’important és llegir els ulls! I estic segura que es pot deduir més d’algú llegint-li els ulls que fixant-se en la seva roba...


(continuarà)

2 comentaris:

pons007 ha dit...

No saps prou lo bé que parlen de mi els meus ulls freds, que si, que son blaus, però es un blau fred tirant a gris, maldat en estat pur.

Clarissa ha dit...

No sé perquè, m'ho imaginava que tenies els ulls blaus... ho has dit alguna vegada al blog?

De totes maneres, a mi sempre m'han agradat més els ulls foscos, com els meus propis... ep! sense desmerèixer a ningu! i molt menys algú amb sentit de l'humor, tingui els ulls del color que els tingui...

maldat i sentit de l'humor... no sé jo si pot ser... sempre sembla que aquell o aquella que aconsegueix arrancar-te un somriure ha de ser bona persona... però, és clar!, què sé jo!