diumenge, 13 de desembre de 2015

Els romàntics anglesos i la (meva possible) pedanteria

Parlant dels poetes romàntics anglesos, (que a mi m’agraden molt per la seva visió de la natura), me’n recordo que un dia els vaig recomanar per començar a llegir poesia, i vaig dir que es podien gaudir traduïts, que no perdien, tant al català com al castellà. Però, per llegir en versió original en anglès, sé que vaig recomanar a Keats i a Blake, per sobre de Wordsworth, Coleridge, Byron i Shelley, que sempre m’ha semblat que fan servir un vocabulari més complicat. No vaig tenir en compte que Blake té molta obra i potser no tota és tan assequible com jo deia. A Keats sí que se’l pot arribar a engrapar, però segons quines obres de Blake, segurament no, així de bell antuvi; per seguir-lo segurament s’hauria d’anar a les seves obres més senzilles... (i per senzilles també vull dir curtes).

El què em fa ràbia de parlar “dels romàntics anglesos”, així, en solemne, és el bon tros de pedanteria que hi pot haver, encara que sigui sense pretendre-ho, en citar els noms en un blog: Blake, Wordsworth, Coleridge, Byron, Shelley i Keats, i en parlar d’ells com si els coneguessis o els haguessis llegit una mica. Citant-los així –i això val per molts noms d’escriptors, i d’artistes, no només aquests-, doncs citant-los així sembla que el text on són citats digui qui sap què, sembla que s’hi entengui, i sobretot –m’imagino- per les persones que no els coneguin gaire, els pot arribar a semblar que vols presumir i fer-te la important –i la pedant- traient a relluir la llista. Jo conec els noms i els he llegit en alguna antologia... tinc el dret de parlar-ne, de recitar la llista, com si els conegués? O el coneixement que en tinc és massa superficial per tenir dret a barrejar el seu nom amb els meus escrits com si fossin perles cosides en una roba de sac?

Pel cas, el que volia dir és que no us deixeu impressionar per els escrits que citen noms d’escriptors importants, i que aneu al moll de l’ós del que diu cada escrit. A mi la gent que citen noms d’escriptors, o músics, o pintors,  i els coneixen de debò, i en parlen de tal o tal aspecte, que jo desconec, em fan molta enveja... Ara,  m’adono de com em seria de fàcil wikipèdia en mà començar a llençar llistes d’artistes importants com si els conegués de tota la vida... Encara que en realitat sempre procuro –o intento- parlar de coses que em sonin, encara que només sigui vagament. Que m’imagino que és el que fa tothom...