Capturar la vida

(En aquest post es fan filtracions: es comenta el final de l’obra de teatre de Txékhov L’Oncle Vània. Aviso per si algú té intenció de llegir aquesta obra en un futur. Llegir el teatre de Txékhov és una de les experiències més boniques que pot tenir algú com a lector.)

* * *

Fa poc vaig llegir per primera vegada l’obra de Txékhov L’Oncle Vània. Dic “llegir per primera vegada”, però en realitat ja l’havia vist representada (l’any?) en una peli molt elogiada per la crítica: L’Oncle Vània la carrer 42. (Jo allavores tampoc sabia tant com ara qui era Txékhov).

El que és curiós és que quan la vaig veure, abans del 2000, -jo era molt jove-, em vaig endur la impressió que l’obra acabava malament, molt malament, de fet; em vaig emocionar de tristesa pel final.

En canvi ara, (any 2014-2015), quan l’he llegida, -encara que em consti que el text és el mateix, vull dir que l’obra que he llegit és la mateixa que vaig veure representada en aquella peli, que el final és el mateix, vaja-, (no em recordava de res del què passava abans de posar-m’hi, només recordava que era molt emotiva i que m’havia agradat molt), doncs, ara, en llegir-la, m’he endut la impressió que l’obra acaba bé, i me n’he alegrat pels personatges principals, de com acaba; no m’he emocionat, només he respirat tranquil·la.

Si l’obra és la mateixa, i el final és el mateix, la diferència entre la impressió que em va fer allavores, i la impressió que m’ha fet ara... només voldria dir que qui no és la mateixa sóc jo... Què m’ha passat?

* * *

Puc aventurar un parell de conjectures per explicar-ho... (només conjectures).

La conjectura I.

Abans de l’any 2000 – jo era molt jove-, encara creia que trobar l’amor era important, encara que era conscient que això no ho solucionava tot, com sembla que sempre passi a les pelis americanes.

Em vaig emocionar per la protagonista perquè l’amor se li negava –perquè no era físicament atractiva, a més-, i això em va semblar cruel.

(Ara, per mi ella i l’oncle Vània són els vertaders protagonistes de l’obra, els perdedors. Però he llegit comentaris que hi ha qui pensa que els protagonistes són els altres. Potser a mi també m’ho va semblar, allavores).

Aquesta és la impressió que em va fer l’obra abans de l’any 2000.

Ara, en canvi, m’he adonat que hi ha altres coses a la vida que no pas “trobar l’amor” a l’estil de les pel·lícules. Tenir una ocupació diària que t’agradi i que et permeti guanyar-te la vida, tenir una ocupació que et motivi, et mobilitzi i et realitzi, em sembla més important que no pas la incerta passió amorosa. Allavores no m’hi vaig fixar, però ara m’hi he fixat, i els protagonistes tenen això, s’ho guanyen a l’obra. És per això que me n’he alegrat per ells del final,  i he respirat tranquil·la.

* * *

La conjectura II.

(Aquesta conjectura és referent  a l’espai físic on transcorre l’obra).

A la peli L’Oncle Vània al carrer 42, la peli passa a Nova York, en un teatre vell, fosc i mig enderrocat el carrer 42. A la peli es veu com els actors-personatges caminen cap allà i marxen d’allà, i es veu com representen l’obra allà.

Com que el tronat teatre novaiorquès és, com a espai físic, molt depriment, no me vaig acabar de fer a la idea que l’obra en realitat passava en una finca a Rússia, amb els seus camps i els seu espai obert verd i pròsper. Si allavores hagués aconseguit veure el paisatge que envoltava la casa potser no hagués quedat convençuda que l’obra acabava tan malament. Potser ho van mencionar, però jo no vaig veure cap paisatge, només vaig veure el drama i em va quedar la impressió que els protagonistes – que la protagonista- és quedava sola en aquell lloc lúgubre per sempre més. Que no hi havia altra sortida que quedar-se allí, que el lloc era la trampa.

En canvi, en llegir l’obra de teatre, i havent llegit abans quatre de les millors obres de teatre d’aquest autor (que gairebé totes passen en finques a Rússia), havent llegit L’hort dels cirerers, m’he acabat fent una idea del paisatge que envolta la finca, la seva verdor i els seus camps pròspers, i quedar-se allà tenint cura de tot allò no me sembla un final infeliç... encara que no es trobi “l’amor”.

Com a mínim, veure el paisatge que sé que hi ha ara és una cosa que sé que conforma als protagonistes. Ells estimen aquell lloc.

Per tant, el final és trist, però no ho és tant com em va semblar la primera vegada.

* * *

Però, el què m’impressiona de debò és que jo puc haver canviat, però l’obra de Txékhov és igual de bona. Que m’hagi dit coses diferents en èpoques diferents... Que em penses que els protagonistes són uns o altres en funció de qui sóc jo en cada moment...

I aquí és on volia anar a parar.

A la permanència de l’art.

A l’escriptura com a resposta.

A com la literatura remou...

(...més o menys i amb tots els matisos que vulgueu, però remou).