dilluns, 13 d’abril del 2015

L’estona de més

Respecte a això de les teoria de les superpersones que ho fan seguir tot, si aquests dos escriptors (José Luis Sampedro i Mary Higgins Clark), per altra banda dos escriptors tan diferents, van poder menar una vida semblant respecte a això, és a dir, llevar-se molt aviat  i “fer-ho seguir tot”: la família, la feina, l’escriptura..., em sembla que és per una raó semblant a la què alguns corredors arriben a córrer maratons, alguns alpinistes a escalar muntanyes impossibles o alguns aventurers a anar –i venir- del Pol Nord, i en canvi altres persones no passen del sofà de casa: per una qüestió de motivació.

Si estàs motivat, i fas el què t’agrada, pots arribar a sentir que pots fer seguir qualsevol cosa... És a dir, que no hi hauria ganduls o persones inactives, sinó persones a qui no agrada la feina que fan o la vida que porten... El que hi hauria seria persones que no tenen motivació per llevar-se aviat cada matí...

Ara, també hi hauria molta discutir si amb motivació sol n’hi ha o no n’hi ha prou...

* * *

L’altre dia llegia el testimoni d’un escriptor (publicat) que deia que l’estona que tenia al matí en llevar-se aviat per escriure, abans de començar el seu dia a dia estressant, era l’únic moment en tot el dia que tenia per ell i en el què es podia agafar les coses amb tranquil·litat i fer-les a la seva manera, i que aquesta estona d’estar sol amb ell mateix escrivint cada matí l’alleujava infinitament un cop havia travessat la frontera de la primera hora del dia i començava per ell al jornada normal i plena d’exigències.

O sigui que, de vegades, poder llevar-te abans d’hora per fer una cosa que t’agrada pot ser una benedicció, més que no pas un esforç impossible.


4 comentaris:

Anònim ha dit...

La meva motivació en la feina es que em paguen, cap altra… bé, saludar els companys que son bona gent

Francesc Puigcarbó ha dit...

MALGRAT LLEVARME SEMPRE AVIAT (6 DEL MATI), he estat incapaç d'escriure res a primera hora, tot i el café; per a mi l'hora ideal per escriure és per la nit, però d'això no n'he aconseguit viure i no ha estat per manca de ganes ni activitat, simplement no és tan senzill. Sort que em vaig dedicar a vendre FARINA que em va deixar una acceptable jubilació.

Clarissa ha dit...

Encara em sembla que sou prou afortunats...

Clarissa ha dit...

... tal i com estan les coses amb la crisi, vull dir...