Escriure alguna
cosa especial per Nadal...
Recordar altres
Nadals...
Viure aquest
Nadal...
Il·lusions?
En fi,
anar tirant...
* * *
Un dia com un
altre,
amb una mica més de
menjar, potser,
sense regals
superflus,
i amb una mica més
de consciència a taula de les presències i les absències...
Un dia més.
* * *
La família, aquella
gent a qui no has triat... Seria diferent si qui m’envoltés fos gent a qui jo
hagués triat? Si hagués format una família?
En fi,
anar tirant...
* * *
Però estic contenta
que el Nadal sigui avorridot com cada any, com sempre... Ves a saber fins quan
podrà ser així... Fins quan podrem estar tots junts...
* * *
Recordo una
persona, ja gran, a la fase final, que em va dir una vegada que no “havia
escrit” perquè precisament havia format una família, amb totes les exigències
de manca de temps lliure per escriure que això suposa... No se’n penedia, es
clar, formar una família sempre és bonic... Però no “havia escrit”, tal i com
havia somniat de jove. No havia pogut.
* * *
Es pot triar una
família i a més es pot fer seguir l’escriptura, em dirà algú. – Quan dic alguna
cosa d’aquestes de “renunciar” sempre em surt algú que parla des d’un punt de
vista superficial, que no ha entès de què va la meva pel·lícula, i a més veu
ben poc de la realitat dels que l’envolten. – Tinc molt en compte que el
concepte “renunciar” (a fer una vida social, a formar una família), no és pel
que se’ns prepara, que no està de moda, que sempre se’ns exigeix fer-ho seguir
tot o morir-nos de ràbia.
Tinc molt en compte
el concepte de “superdona” que ens venen els mitjans, la “supermare” que ho fa
seguir tot (la relació, la família, la feina). No crec que hi hagi gaire
veritat en aquest mite (perquè és un mite, encara que la gent s’ho cregui, i ho
repeteixin tots convençuts i satisfets; se’l fan seu).
No és cert, però.
I, si fos cert, la meva veritat tampoc passaria per aquí. Jo no puc fer-ho
seguir tot. Però sé que sortirà algú retraient-me la renuncia, i dient que no
és veritat que calgui renunciar, perquè és la realitat general en la que nedem
com peixets: és el que ens venen els mitjans de comunicació; que fer-ho seguir
tot és, ja no possible, sinó obligatori, i que som “superdones”, “supermares” i
“superpersones”, i que una dona pot fer bé diverses coses alhora, a diferència
de l’altra meitat de la humanitat (!!!), que és una de les bestieses més grans
amb les que ens aborreguen i ens pressionen amb impossibles.
Tothom hauria de
tenir clar quins són els seus límits, a què no té més remei que renunciar. Jo
no tinc una família com la dels anuncis, i estic contenta, no em moro pas de
ràbia... Es clar que seria bonic tenir una família triada per seure a la taula de Nadal... tots rossets i
blanquets... Però sóc conscient que per a la majoria de les persones reals
d’aquest món imperfecte les coses no són tan fàcils, i que la realitat és
imperfecte, molt imperfecte... Fins i tot el seu Nadal és imperfecte. (Quin
sacrilegi dir això! Un Nadal imperfecte, on vas a parar!) El seu Nadal és
imperfecte, però ningú els atraparà renunciant a res!
En fi, feliç Nadal
tirant a imperfecte per tothom!
* * *
(Havia començat
aquest post baixa de moral, amb un lacònic “anar tirant”. Però escrivint el
post m’he anat animant i ara estic més contenta... I, com per art de màgia, el
meu Bon Nadal és un Bon Nadal alegre... I només he escrit un post... Res més
que això.
Poder escriure -que se m’acudeixin coses- és
el millor regal de Nadal per mi. I, encara que renunciï a coses, no sento cap
sensació de “carència”. Espero que s’entengui.)
6 comentaris:
si treiem els anuncis, la moda, i quatre tòpics més el nadal com tot plegat es quedaria en no res..
però com que hem vist el "vuelve a casa por navidad"...
et desitjaré Bon Nadal Clarissa, que sigui tal i com el vols!
feliç imperfecte nadal per tu també ;)
la imperfecció sovint tira més a allò real , la perfecció és una cosa que algú es va inventar després d'una indigestió ....molt Bon Nadal Clarissa!
gràcies a tots!
Molt interessant tot el que dius... Jo sempre he pensat que no és qüestió de "renuncies" (perquè la vida ja va plena de petites i de grans renuncies, molt sovint inconscients) sinó de posar per ordre d'importància allò que a una mateixa la fa viure d'acord amb els seus interessos de vida. "Interessos de vida... o escala de valors..." i si calen renuncies per poder-nos seguir a nosaltres mateixes, doncs no hem de penedir-nos, al contrari, és un orgull haver estat coherents amb nosaltres mateixos. A mi sempre m'ha agradat escriure, més que agradat, necessito escriure, dibuixar, expressar el que porto dins, el que es va formant i desfent... (si m'ho quedo massa temps a dins, alguna cosa queda desequilibrada... potser fins i tot el propi pensament, el propi enteniment). El matí del dia de Nadal, vaig escriure molt, com si sabés que així podria viure (o suportar) molt millor el que m'esperava a la taula de Nadal, amb tota una família que, en el fons, no és la meva (perquè de la meva ja fa molt de temps que és com si hi hagués renunciat), però de cop i volta, au, de nou sóc al mig d'un munt de gent i jo sentint sensacions contradictòries (i sé que la contradicció també és necessària si es vol anar avançant encara que no se sàpiga massa per on anem caminant...). A vegades les circumstàncies no es veuen a venir... i et trobes assegut a una taula ben parada, amb tots els ets i uts dels models convencionals i una es troba com un peix fora de l'aigua... però en fi... és com fer un viatge a terres llunyanes i de tot se'n pot treure un profit, una experiència... el que cal és intentar ser un mateix (tot i que hi ha moments i circumstàncies que jo sóc el punt discordant en una taula ben parada de Nadal). I seguiria perquè m'agrada molt escriure i constantment "renuncio" a viure de la manera que em pugui privar, precisament, d'escriure, o de pensar. Jo diria que això és viure la perfecció enmig de la gran imperfecció. Mai no he volgut ser una super-dona...-és que no en sé ni en vull saber... a vegades he cregut admirar-les una miqueta però també he tingut l'experiència d'aprofundir-hi i no crec que siguin tan "supers"... I jo? Jo només vull ser simplement una dona concreta conscient de mi mateixa, del que més m'agrada o del que més m'aporta evolució...
Gràcies pel teu article que m'ha fet escriure tot això... i acabo dient que "d'anar tirant", res de res... crec que això és sentir la vida d'una manera més personal.
Et desitjo un Nou Any ple d'escriptura interessant!
M. Pilar
Gràcies noia pel teu comentari!
Publica un comentari a l'entrada