dimecres, 10 de desembre del 2014

Eixint de la trampa virtual

Es parla d’un món compulsivament emissor, d’una societat compulsivament emissora: tothom parla, parla, parla; tothom escriu, escriu; tothom produeix...

Però hi ha poca gent que escolti, que llegeixi... Sí, llegir també significa escoltar...

* * *

Aquesta setmana farà nou anys que vaig començar a escriure el blog (felicitats!), i sento que durant aquest temps he sadollat moltes urgències comunicatives, i que ja no tinc aquelles ganes omnívores de dir coses que tenia quan vaig començar... El que abans era una necessitat d’expressió profunda i explosiva ara s’ha convertit en un meandre fluvial tranquil, tranquil... Ja he dit tot el què havia de dir? Jo també m’ho pregunto. (Ara, com que quant més s’escriu més bestieses es diuen, això de no escriure tan sovint com abans també podria ser un punt a favor...)

* * *

Això del món compulsivament emissor i poc escoltador és una  idea a recordar per tots aquests blocaires que “emetem”, aquí i ara, per recordar, sobretot, la nostra insignificància. Tothom emet o pot emetre, tothom pot tenir accés a la “microcelebritat”...

* * *

No vull plegar de fer el blog, però tampoc tinc ni l’energia ni la cadència comunicativa que tenia abans. Sento que s’ha tancat un cicle.

En un món on gairebé ningú escolta... Quin sentit té el blog? L’interessa a algú?

(Abans només m’interessava a mi, i amb això en tenia prou... De fet, encara en tinc prou...)

* * *

Després d’aquest nou anys (amb intermitències)... té sentit continuar?

Els posts ja no se m’atropellen els uns amb els altres...

Ja no sento tan fort aquell “caure en l’abisme” que fins fa poc significava per mi prémer el botó de “publicar”... Publicar!

Ja no somnio que el blog és un puzzle que he de resoldre...

Però... és el meu blog, i n’estic contenta. I, encara que escrigui menys que abans, no vull plegar....

De fet, quan feia poc que el tenia em vaig proposar arribar com a mínim als deu anys (encara que fos amb intermitències). Només me’n queda un!

Doncs som-hi!

* * *

Que quedi entre nosaltres; un consell per algú que vulgui començar un blog:

... això del blog comença de la manera més inofensiva, parlant d’un llibre que has llegit, d’una peli, d’una anècdota...


... i acabes fent-te a tu mateixa sense adonar-te’n una radiografia a l’ànima...

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Amb la tonteria si li dediques temps al blog al final t'acaba canviant com a persona. I si es un bloc d'èxit mundial com el meu, ja ni t'explico :P

A mi em queda mes i mig per complir els 9 anys!

Anònim ha dit...

Per cert, Felicitats!

Clarissa ha dit...

Moltes gràcies. He rigut molt amb els teus posts dedicats al Nadal! - Per cert, això de ser "micro" cèlebre ho deia per molts blogs... però no pas pel teu!

lolita lagarto ha dit...

comparteixo amb tu molts dels sentiments que has expressat, i molt especialment "En un món on gairebé ningú escolta... Quin sentit té el blog? L’interessa a algú?"
doncs això.. , monòlegs molts, diàlegs pocs..
ara el carinyo no falta! ..o si..:)

lolita lagarto ha dit...

felicitats! també me n'oblidava, és el que passa quan monologueges..:)

miquel ha dit...

Felicitats de part d'un vell lector (o hauria de dir lector vell... Això d'escriure permet una petita reflexió que a vegades l'oralitat evita)
Sempre ha estat així, amb blog o sense, la gent té més tendència a parlar que a escoltar, a escoltar-se que a escoltar els altres. Però sempre hi ha monòlegs interessants com els teus que a vegades es converteixen en diàlegs, ni que siguin mentals en una de les bandes.

Més enllà de tot això, escriure és, sovint, un plaer en si mateix.

Per molts anys, Clarissa.

Clarissa ha dit...

Moltes gràcies Lolita i Miquel! Que em llegiu significa molt per mi!