Es parla d’un món
compulsivament emissor, d’una societat compulsivament emissora: tothom parla,
parla, parla; tothom escriu, escriu; tothom produeix...
Però hi ha poca
gent que escolti, que llegeixi... Sí, llegir també significa escoltar...
* * *
Aquesta setmana
farà nou anys que vaig començar a escriure el blog (felicitats!), i sento que
durant aquest temps he sadollat moltes urgències comunicatives, i que ja no
tinc aquelles ganes omnívores de dir coses que tenia quan vaig començar... El
que abans era una necessitat d’expressió profunda i explosiva ara s’ha
convertit en un meandre fluvial tranquil, tranquil... Ja he dit tot el què
havia de dir? Jo també m’ho pregunto. (Ara, com que quant més s’escriu més
bestieses es diuen, això de no escriure tan sovint com abans també podria ser
un punt a favor...)
* * *
Això del món
compulsivament emissor i poc escoltador és una
idea a recordar per tots aquests blocaires que “emetem”, aquí i ara, per
recordar, sobretot, la nostra insignificància. Tothom emet o pot emetre, tothom
pot tenir accés a la “microcelebritat”...
* * *
No vull plegar de
fer el blog, però tampoc tinc ni l’energia ni la cadència comunicativa que
tenia abans. Sento que s’ha tancat un cicle.
En un món on
gairebé ningú escolta... Quin sentit té el blog? L’interessa a algú?
(Abans només
m’interessava a mi, i amb això en tenia prou... De fet, encara en tinc prou...)
* * *
Després d’aquest
nou anys (amb intermitències)... té sentit continuar?
Els posts ja no se
m’atropellen els uns amb els altres...
Ja no sento tan
fort aquell “caure en l’abisme” que fins fa poc significava per mi prémer el
botó de “publicar”... Publicar!
Ja no somnio que el
blog és un puzzle que he de resoldre...
Però... és el meu
blog, i n’estic contenta. I, encara que escrigui menys que abans, no vull
plegar....
De fet, quan feia
poc que el tenia em vaig proposar arribar com a mínim als deu anys (encara que
fos amb intermitències). Només me’n queda un!
Doncs som-hi!
* * *
Que quedi entre
nosaltres; un consell per algú que vulgui començar un blog:
... això del blog
comença de la manera més inofensiva, parlant d’un llibre que has llegit, d’una
peli, d’una anècdota...
... i acabes
fent-te a tu mateixa sense adonar-te’n una radiografia a l’ànima...
7 comentaris:
Amb la tonteria si li dediques temps al blog al final t'acaba canviant com a persona. I si es un bloc d'èxit mundial com el meu, ja ni t'explico :P
A mi em queda mes i mig per complir els 9 anys!
Per cert, Felicitats!
Moltes gràcies. He rigut molt amb els teus posts dedicats al Nadal! - Per cert, això de ser "micro" cèlebre ho deia per molts blogs... però no pas pel teu!
comparteixo amb tu molts dels sentiments que has expressat, i molt especialment "En un món on gairebé ningú escolta... Quin sentit té el blog? L’interessa a algú?"
doncs això.. , monòlegs molts, diàlegs pocs..
ara el carinyo no falta! ..o si..:)
felicitats! també me n'oblidava, és el que passa quan monologueges..:)
Felicitats de part d'un vell lector (o hauria de dir lector vell... Això d'escriure permet una petita reflexió que a vegades l'oralitat evita)
Sempre ha estat així, amb blog o sense, la gent té més tendència a parlar que a escoltar, a escoltar-se que a escoltar els altres. Però sempre hi ha monòlegs interessants com els teus que a vegades es converteixen en diàlegs, ni que siguin mentals en una de les bandes.
Més enllà de tot això, escriure és, sovint, un plaer en si mateix.
Per molts anys, Clarissa.
Moltes gràcies Lolita i Miquel! Que em llegiu significa molt per mi!
Publica un comentari a l'entrada