Les ales de la metàfora

Intento pensar en alguna cosa interessant per escriure un post, i una mica tristament, m’adono que tot el que se m’acudeix està relacionat amb els llibres, la lectura o l’escriptura. Llibres llegits, lectures interessants, escriptura replicant-se a si mateixa en una recurrència metaliterària que esgota tots els recursos.

És que no sé parlar de res més?

De què hauria de parlar, sinó?

És el què em surt, el què m’agrada...

* * *

Malgrat tot, de totes maneres, en això hi veig clarament la prova que moltes vegades escrivim per nosaltres mateixos abans que perquè ens llegeixin un gran nombre de persones. És evident que un possible lector o lectora massiu (no parlo de lectors individuals de bona fe), amb tant monotema, si hi fos ja hauria fugit avorrit i hauria emigrat cap a altres blogs més enrollats com les orenetes  a la tardor...

Si el blog fos un “producte” per encolomar al màxim nombre possible de “consumidors” (sic), hauria de canviar de peli, i oferir més varietat, com aquell qui posa un super... Començar a parlar de temes polèmics d’aquest que tothom hi té alguna cosa a dir encara que no en sàpiga ni un borrall...

Però realment sóc jo qui necessita parlar tant de llibres, potser per una carència d’aquestes converses en el món real,  i per això tinc el blog, per parlar del què m’agrada...

* * *

Per cert que aquesta metàfora de les orenetes a la tardor ja l’he fet servir moltes vegades... Si aquí s’aspira a una qualitat literària i a un públic minoritari però selecte, en aquest blog s’haurien d’oferir metàfores de més categoria...

Per exemple:

Gent que fuig del blog com una bandada de lemurs llaçant-se al mar...

Gent que passen del blog com els televidents de Fahrenheit 451 passaven dels llibres...

Gent a qui el blog interessa menys que a un esquimal una nevereta de càmping...

...?

(En fi, es fa el què es pot...)