dimarts, 28 d’octubre de 2014

Paraules enfiladisses

Parlant del  nombre de paraules que ha de tenir un post (s’entén que lliure de fotos i vídeos que distreguin), em ve al cap a la meva època en què recordo que l’Asimov descrivia els seus textos (i els presentava), explicant sempre la quantitat de paraules que tenien. (Tantes paraules comptades dels originals en anglès, evidentment).

Em semblava una manera totalment antiromàntica d’entendre l’escriptura, per més que jo admirava l’Asimov, i admirava la seva escriptura... A tant la paraula i tira milles...

Suposo que encara és així en moltes facetes de l’escriptura, però no pas en els blogs, que, diríem, s’escriuen per hobby (tot i que l’escriptura mai és només un hobby, o sempre és més que un hobby...).

L’escriptura és com una planta enfiladissa, que no diré que et consumeix, però com a mínim t’embolcalla. Aquest embolcallament no sé si podria existir si la seva única raó de ser fos a tant la paraula...

Però accepto que una quantitat de paraules estipulada sigui com un marc, dins el qual hi pots pintar el que vulguis, o com uns rails per a algú que condueix ell mateix el seu tren.

Al cap i a la fi, el que compta, el que transcendeix els temps, és el que es diu, no el nombre de paraules amb les que es diu...