Enamorar-se de la pròpia vida
Enamorar-se de la idea de ser escriptor
Enamorar-se de
l’escriptura
Llegeixo per
internet un consell per escriure que diu que tothom que escriu
autobiogràficament passa per una fase en la què s’enamora de la seva vida, i en
què l’entusiasma explicar-se a si mateix, oblidant que aquesta mena d’històries
de vegades poden no interessar gaire als altres...
No se m’havia
acudit mai això, aquesta idea d’estar enamorada de la pròpia vida... Hi ha
coses a la meva vida que m’han fet patir molt, com per estar-ne enamorada... La
meva vida, el meu material, és el que estic aprenent a domesticar, a graduar, a
pair i a explicar; parlar de la meva vida per mi és una urgència del meu
esperit, però la meva escriptura no existeix pas perquè d’alguna manera
idealitzi la meva vida: més aviat és al contrari, escric perquè penso que la meva
vida està plena d’injustícia i que no hauria d’haver estat així; no es pot
estar enamorada del mal que t’han fet.
* * *
El què sí que havia
sentit, en canvi, és la idea que hi ha gent que s’enamoren de la idea de ser
escriptors, quan del que s’haurien d’enamorar és de l’escriptura. Per no ser
escriptor no passa res, en canvi hi ha qui no podria viure sense escriure cada
dia una estona.
Si en el què
somnies és a anar a la ràdio a “parlar del teu llibre”, és que estàs enamorat
de la idea de ser escriptor. Si et passes un parell d’horetes cada dia
escrivint, estàs enamorat de l’escriptura. Aquest dos enamoraments no són
incompatibles, però s’ha de tenir clar a quina lliga es juga o es vol jugar, i
què s’ha de fer per poder aconseguir cadascuna d’aquestes coses, que són
diferents.
* * *
Per anar a la tele
a parlar del teu darrer llibre no passa res, forma part de la feina d’un
escriptor mediàtic, però això no és l’escriptura. L’escriptura és passar
estones en la solitud i foscor de l’escriptori organitzant frases.
Es clar que anar
als mitjans té un glamour que estar sol assentat a l’escriptori de casa no té,
per això són més els que s’enamoren de la idea de ser escriptors que no pas els
que s’enamoren de l’escriptura en si mateixa, com si anar a la tele fos una
mena de premi per haver estat sols “pringant”. (Si ja es pensa que escriure és
“pringar”, no anem enlloc...) Com si anar a parlar del teu llibre a la
brillantor dels focus fos un sol que surt després d’haver-t’hi estat esforçant
en la foscor i el silenci; com a mínim molta gent ho entén així.
L’esborrany
aconseguit sobre el paper en blanc després d’estona de desbrossar ha de ser el
premi, allò que et satisfà realment. (Intentar-ho, perquè un esborrany mai no
està del tot perfecte). El demés és atretzzo, potser necessari, marketing, però
no serà l’escriptura. El text, l’escriptura, és l’important: ni de la pròpia
vida ni de la idea de ser escriptor; és de l’escriptura del que s’ha d’estar
enamorat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada