Atrapada al paradís

Hi ha dies en què escric tres posts. Altres dies no n’escric cap. Per un respecte als lectors, al blog només em deixo publicar un post al dia, o menys; aquest ritme de publicació fa d’embut, i van sortint els posts produïts desordenadament gota a gota, pessic a pessic, cosa que permet que sembli que hi ha una constància en la creació. Però això no és pas així, la constància només és en el ritme de publicació; la creació artística (el rapte de la inspiració) és un fenomen bastant més anàrquic, desordenat i que funciona més aviat a batzegades, que no té horaris ni rutines, i que s’ha de saber copsar al vol quan es produeix, que no sempre és “quan va bé” publicar.

Si l’escriptura no té horaris, com a mínim que en tingui el blog. Publicar cada dia més o menys a la mateixa hora em proporciona una certa sensació d’ordre en l’escriptura que no tinc en els horaris d’escriptori, on sempre m’assec a una hora diferent i impulsada per un estímul diferent. Encara que, si escriure m’agrada tant és perquè, en el fons, escriure és ordenar, i jo sóc compulsivament ordenada. Ordenar també es intentar controlar, i el rapte artístic és una cosa que no es deixa encaixonar dins el rellotge tan fàcilment. Si m’assegués a inventar sempre a la mateixa hora, com m’assento a menjar, probablement no em sortiria res. Mai m’assento expressament a inventar, tot i que sí que tinc uns horaris per passar en net. Mai m’assec expressament a inventar, però hi ha dies en que al cap del dia he generat tres post nous que no sé mai quan podré publicar. Altres dies n’adono que no n’he generat cap, i tampoc sento cap sensació de mancança per això, encara que, si un dia no en publico cap, estic de mal humor tot el dia.

Escriure m’ha enganxat des de sempre, però publicar... això és droga dura! Per això intento mantenir un ordre en les publicacions i intento mantenir el necessitar fer-ho només un cop al dia, per respecte als lectors (perquè em puguin seguir a pleret i sense estressar-se), però també per mantenir una coherència mental i perquè la cosa no se’m desbordi com em va passar al començament de fer el blog, en què vaig arribar a publicar noranta set posts en un sol mes, i tenia intenció d’arribar als cent. Però aviat em vaig adonar que fer un blog no era pas això, que fer un blog no era competir a veure qui fa més posts, i que un blog no és només la quantitat de posts publicats; des de llavors intento mantenir una moderació; però m’ho haig d’imposar com a “política editorial”, i molts dies m’ho saltaria a la torera...

Si es publica per ser llegit, encara que no sigui per gaire gent, no es pot jugar a esgotar la paciència el personal publicant trenta posts al dia... A part que no crec que fos bo per mi, tampoc, tal i com em rebota la inseguretat, necessitar publicar gaires posts al dia... Amb un n’hi ha ben bé prou... L’activitat excessiva en una xarxa social mal portada et pot dur a al colapse (les xarxes socials són addictives), i em conec... Con deien els antics, equilibri. A més, procuro no oblidar que la meva activitat principal és escriure, no publicar el blog, i que em dec a l’escriptura, no al blog... (encara que sembli que el que no pugui deixar sigui el blog...).