La fantasia del cos perfecte

Tothom està d’acord que el surt a les propagandes de la tele és ficció, que és irreal, que està estilitzat. Però, un dia rera l’altre bombardejats amb la mateixa ficció, aquesta fantasia del cos perfecte, ens l’arribem a creure. Sense adonar-nos-en. Cala en nosaltres i modela la nostra autoestima de manera subtil.

Quan tenia vint, vint-i-cinc anys, era, objectivament, molt més jove, prima i maca del que sóc ara, però sentia que el meu cos era imperfecte, que hi havia alguna cosa en el meu físic que no era com havia de ser. Em mirava al mirall, m’adonava que el meu cos no era com el de les noies de la tele, i em sentia trista i frustrada. Em pensava que no era digna de ser estimada per un noi perquè estava grassa... i pesava vint quilos menys que ara...

L’any 2006, -coincideix amb el primer any de fer el blog, començat el desembre de 2005-, vaig plegar de mira la tele. Així de definitivament i per sempre. Des de llavors a la tele només hi he mirat el Tour de França, i encara no cada any. Només són tres setmanes al mes de juliol, i les darreres vegades han estat sense talls publicitaris.

No vaig plegar de mirar la tele de cop. Simplement, només mirava el que m’interessava i em vaig adonar que la mirava cada cop menys fins que un dia vaig veure, el 2006, que ja no la mirava gairebé mai. I llavors sí que  vaig decidir de fer-ho expressament de no mirar-la. Havia arribat a un punt en que a la tele no hi feien res que m’interessés.

Quan vaig plegar de mirar la tele em vaig llençar a la ràdio (sempre he escoltat molt la ràdio) i a l’internet. Més o menys l’any 2008, per una anècdota grotesca que em va passar, vaig decidir que faria zapping cada cop que fessin anuncis a la ràdio, o sigui que quan a la ràdio fan publicitat, no sempre, però normalment, procuro canviar d’emissora.

No va ser de cop. Des de l’any 2006, potser van passar tres anys. Tres anys abans de què, us preguntareu...

Potser van passar tres anys abans no vaig notar els efectes de no mirar la tele i de no escoltar els anuncis de la ràdio. Vaig trigar tot aquest temps d’abstinència a “desintoxicar-me”...

I quins són aquests efectes, us preguntareu...

Doncs que des que no miro la tele ja no penso que el meu cos sigui imperfecte i que no és com hauria de ser. Des que no miro la tele, tot i que objectivament sóc més vella, grassa i lletja (i més calba i més japeruda) del que era quan tenia vint, vint-i-cinc anys... em sento molt més maca, molt més reconciliada amb el meu cos, que ja no penso que sigui imperfecte...

(També coincideix que quan tenia vint, vint-i-cinc anys van ser els anys en que vaig estar malalta, es clar. M’ha costat un temps gaudir d’una certa pau interior. Però hi ha moltes noies que no estan malaltes i que són maques que no es veuen bé per culpa de les fantasies de la tele.)

He passat de comparar-me amb les noies irreals que es veuen a la tele a comparar-me  només amb les persones que em trobo pel carrer. L’ideal de les noies de la tele és inassolible per mi; comparada amb les noies que em trobo anat pel món, sóc una més, no sóc imperfecte ni el meu cos no és com no hauria de ser... No us heu fixat mai que les persones que passejen pel carrer, les persones reals, sense deixar de ser atractives, no són en quan a bellesa com les que es veuen a la tele? El món real no és el món que es veu a la tele... La bellesa de la tele és falsa...

O sigui que aproximadament tres anys després de deixar de mirar la tele es va acabar l’estar trista perquè el meu cos era imperfecte i no era com hauria de ser. Ara m’accepto a mi mateixa. Sé que no sóc una sílfide, en sóc conscient, però no em sento malament ni estic trista o frustrada ni em sento culpable per no ser-ho. No sento que haig de “purgar” els meus quilos de més fent règims absurds. M’he acceptat a mi mateixa, finalment, malgrat que ara objectivament estic pitjor que abans en quan a bellesa (els anys no perdonen), ara em sento i em veig molt més bé.

Vosaltres creieu que ha sigut en fer-me gran? He madurat, per fi? O ha estat el plegar de mirar la tele i d’escoltar els anuncis de la ràdio? (Que semblen inofensius, però que són insistents en la fantasia del cos perfecte com una gota malaya...) . Sóc més vella, grassa i lletja que fa deu, quinze anys, però ara no penso que el meu cos sigui imperfecte (com si que ho pensava i ho patia llavors). Me n’adono ara: amb lo jove i maca que he esta sempre, quin desaprofitament sentir-se lletja, quants anys que he perdut!

Sentir-se així de bé amb una mateixa amb uns quilos de més no té preu i és gairebé un sacrilegi al “pensament únic” imperant als mitjans. Sacrilegi! No em sento culpable per estar grassa! Sacrilegi!

No canviaria aquesta sensació meravellosa d’estar bé amb mi mateixa i el meu cos per res del món.