Desfogament prudent

Jo no em caso amb ningú. Més aviat sóc de la creença que, si es troba un ull de poll, s’ha de trepitjar ben fort. S’hi ha de saltar a sobre!

Ara, ja sé que aquest no és el millor camí per aconseguir “coses reals al món real”, sobretot coses materials. Mes aviat és el camí més curt per quedar malament amb tothom i fotre’s en problemes. He vist casos de gent a qui expressar-se despreocupadament al seu blog els ha donat més d’un mal de cap, i per una bestiesa sense importància han rebut un allau de crítiques injustes. Per això procuro ser bona minyona, i de segons què ja tan sols ni parlar-ne. Això de publicar segons què que podrà llegir tothom sí que és viure perillosament!

Però no us asseguro que aquestes coses de les que no parlo per prudència siguin algunes de les que vosaltres segur que us penseu que voldria dir. Per exemple, de política no en parlo, però no perquè em reprimeixi, sinó perquè no m’interessa gens ni mica. I, si ve hi ha coses de les que no parlo perquè em sembla més prudent no fer-ho, n’hi ha moltes d’altres de les que no en dic res perquè deu ser alguna cosa que ni em fu ni en fa, o que considero que no en sé prou per opinar. Hi ha temes, com el futbol, en que tothom pot opinar, no cal saber-ne ben gota per dir-hi la teva.

M’agradaria que la meva xerrameca alleugeridora és considerés només com un mitjà de desfogament, però de desfogament prudent.